Cinc dones de paper assecant classifiquen les cartes de tinta i les d’aigua i sal. Fan torns de diverses hores en el no-temps, així poden eixugar la pena i la humitat sota el sol. A la plaça del retrobament, no cessen la música ni el ball. Els passos sempre caminen compassats, els uns reflexos dels altres, amb ànima de calidoscopi. Tampoc la impremta de tinta iridescent deixa d’imprimir contes per espantar la por. A la terra de les paraules, l’absència i l’existència parlen un mateix idioma. I a l’interior del teix del silenci, el temps continua dibuixant els seus anells. Així queden marcades les sequeres i els períodes de pluja. Les cicatrius d’un incendi. També els murmuris de la vida. El vent els torna, un eco que fa olor de resina. No és fàcil, l’absència. És una cadira de boga, de fusta i tiges seques nuades, al carrer d’un poble perdut. Una espera que no és espera. Perquè mai passa res. Tan sols el pensament, i la memòria.