Les cartes de la memòria (6): Les paraules | Text i podcast

Sisplau, aquest avís és important. A la pantalla aniran apareixent els noms. A mesura que reconeguin el seu, els prego que s’aproximin de forma ordenada a la porta blanca. Quan la creuin, rebran les seves cartes. Havia arribat el moment de les cartes d’aigua i sal. Un rumor de desconcert es va estendre al rebre aquell paper blanc, lleugerament gris. Com el món on s’internaven. Grisos les roques i la terra, un mar de mercuri i un cel de plom. Les mirades es van submergir en una paleta en blanc i negre, on tot semblava més llunyà, perquè res venia de gust. Els nouvinguts van deambular amunt i avall, i la pell i la sang i el batec també es van anar esllanguint. Uns es van asseure en un bosc de pel·lícula trista. Uns quants van trobar una petita placeta, fins i tot l’aigua de la font brollava sense ganes. Altres a la vora d’un mar melancòlic, sota un sol de mal de cap. Al seu costat, a terra, aquelles cartes que no aconseguien llegir. Al principi no van donar importància a les veus que s’aproximaven. Adormits, van creure que eren nous habitants dels grisos i que, com ells, s’anirien ensopint amb les seves cartes sense lletres. Però aquell nen no es rendia i es dirigia corrent a la muntanya més alta. També la nena i la dona de cabells curts s’encaminaven al mateix punt. I després hi havia aquesta avioneta grisa d’on en van baixar 25, tots tan decidits. Tots van arribar al cim i van recórrer amb la mirada aquell món infinit encara sense pintar. Ni tan sols feia olor. Semblava vell, però només estava per estrenar. La nena i la dona van obrir el mocador on havien aconseguit recollir tots els trossets de carta. Uns feien olor de mel. Altres de paella. Els van repartir entre els 25 i el nen. Es van mirar, van somriure i ja de cara al món van llançar les seves cartes trossejades. Nord, sud, est i oest. Primer van ser unes finíssimes línies iridescents, com la bava d’un cargol. Després va ser molsa i riu i terra i pedra i fruits i flors. Els trossos de carta van despertar els colors. Ja eren picota vermell cirera els cabells curts de la dona i la nena, ja refulgia la tinta iridescent dels polzes del nen. L’aire també es va emplenar de fragàncies. Els adormits van mirar sorpresos al seu voltant. Eren els colors de la memòria, però també eren nous. Van observar les cartes, passava alguna cosa, però encara van trigar uns segons a comprendre què ocorria. Les seves cartes, aquelles cartes d’aigua i sal que no aconseguien llegir, van començar a poblar-se de lletres. Estimada mare. Estimat pare. Estimats oncles. Estimada... Apareixien les síl·labes i les paraules i aquelles frases de les quals emanaven una infinitat de fragàncies compartides. I eren aromes que calmaven la nostàlgia, perquè acompanyaven, perquè despertaven. Els que havien triat el bosc van inspirar amb força i van sentir com la frescor dels pins i la terra els envaïa els pulmons. A la platja, es van deixar gronxar per l’olor de salnitre. Les respiracions es van compassar amb la brisa. El batec, al batec de la terra. Va despertar el color, van despertar els sons i també va arribar la música i el ball. El món convertit en una immensa plaça del retrobament. En aquell lloc, en aquell no temps, res era estrany. La dona del violí va recórrer els senders del món acabat de pintar, assegurant-se que no hi hagués ningú sense un missatge per sentir. On no hagués arribat un trosset de carta, arribava ella amb la seva melodia. Quan va acabar, es va dirigir al seu lloc preferit per descansar. Una placeta amagada amb un banc despintat i una petita font gargotejada. Cada vegada que tornava descobria un traç nou, un dibuix, un missatge. S’hi va acostar i, en un racó, va llegir dues paraules acabades de pintar: paraula i silenci. I entre l’una i l’altre, un infinit de significats que es desplega. Incontenible. ► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu relats d’estiu Com sempre, la violinista es va acostar al teix que presidia la plaça. Es va arrupir entre els seus plecs. Va inspirar amb força. Un aire de conífera, fusta, fulls i fruits la va envair. Picant i balsàmic. Va enganxar l’orella al tronc i va poder sentir les veus que havien quedat registrades a l’interior, com els solcs d’un disc. Totes les llengües que, en algun moment, en algun lloc, havien sigut parlades estaven en la seva custòdia. Totes les cartes, les escrites i les només plorades, es mantenien allà, en una memòria compartida, en una quietud dolça de resina. Es va deixar gronxar pel rumor de la humanitat. Els dos mons –l’existència i l’absència– permanentment units en aquell silenci ple de paraules.

Les cartes de la memòria (6): Les paraules | Text i podcast

Les cartes han arribat a EL PERIÓDICO. Paraules escrites per omplir el buit d'un comiat robat. I unes lletres criden altres lletres. Lletres per vèncer la por, per reparar l'abraçada perduda, per aprendre a llegir l'absència i l'existència.

El més llegit