Les cartes de la memòria (3): Aire | Text i podcast

Bon dia. Avui no diré noms, tinc una mateixa carta per a diverses persones. Sisplau, els 25 de la Telefónica que acudeixin a la porta de piquets verds. Aviat van entendre aquell cop de vent amb olor de pi i mar. Les hèlixs ja giraven. Van tardar un minut llarg a asseure’s. La situació donava per a bromes i conjectures. Les papallones voletejaven a l’estómac quan van ascendir. No sabien que l’avioneta del Tibidabo pogués volar. També creien que es necessitava un pilot al comandament. Però res, en aquell moment i en aquell lloc, els semblava estrany. Van sobrevolar el barri de la impremta. A la plaça, una parella va elevar la vista sense deixar de ballar. Una nena els va saludar des d’un galió que solcava els mars. Una mica més a l’est, van descobrir la plataforma del Correu. Un immens enginy amb quilòmetres i quilòmetres de cintes transportadores. Unes recullen les cartes de tinta. D’altres, les d’aigua i sal. El vol continuava. De nou el mar. I un altre mar. I un més. Al sol el seguia la lluna i, de nou, el sol. Sempre a l’est, volaven. Una volta. Dues. La Terra convertida en uns cavallets. El so de l’avioneta va arribar tènue fins a l’illa amb forma d’estrella, però les dues nàufragues ja no tenien temps d’esperar i fer-los senyals. Només els quedava l’esperança que el seu SOS es divisés des del cel. S’havien tallat les seves llargues cabelleres de vermell picota per dibuixar-lo. Però ara ja corrien al refugi. El rugit de la terra era esgarrifós. No sabien quant temps podrien suportar dins d’aquell petit enginy submarí que havien trobat encallat a la sorra i havien portat fins al punt més alt de l’illa. Resistir, resistiria, era perfectament hermètic. El problema era la seva petita mida. ¿Quant temps aguantarien elles sense renovar l’oxigen? A l’avió, tot era placidesa. Alguns jugaven a canviar el seu cos. La que sempre va somiar ser actriu es va convertir en una magnètica Lauren Bacall. El seu admirador secret va córrer a transmutar-se en Humphrey Bogart. Els més conservadors recorrien als seus records, i més d’un aprofitava per baixar panxa i pujar estatura. La carta de la porta de piquets verds anava passant de mà en mà. I quan la subjectava un nen feia olor de mel. I quan la prenia un adult, de paella. Va ser una adolescent –meitat mel, meitat paella– la primera a divisar el missatge de socors en vermell centellejant. Alertats pel seu crit d’avís, els 25 van córrer a les finestretes i la serenitat es va trencar. La massa negra esglaiava. Els que havien escollit cossos joves van explicar als més grans que ho veien borrós. Eren formigues, milions de formigues que emergien del litoral de l’illa disposades a envair fins a l’últim centímetre de terra. Els 25 van veure horroritzats el petit submarí situat al centre de l’illa, al costat de les cabelleres. Des de l’aire, la boca d’un descomunal formiguer. Un record va assaltar l’adolescent de l’avís. La seva neta biòloga li havia explicat un estrany fenomen que acaba amb la vida de milions de formigues. Ho havien d’intentar. Van decidir que només els més petits podien estripar la carta en trossets ben dolços. Un adolescent llargarut que havia fet la mili en aviació es va posar al comandament de l’avioneta. Mai havia volat, però no importava massa. Es tractava de dibuixar un cercle en l’aire. Mentrestant, anirien llançant els trossets amb gust de mel. Van tenir sort. La formiga soldada es va separar del rastre a l’olorar el primer trosset. D’allà va seguir el segon, el tercer... Els seus passos van alliberar una aroma que va incitar les altres a seguir-lo. Aviat, milions de formigues es van unir a un cercle interminable. Al cap d’unes hores, totes morien exhaustes. ► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu relats d’estiu Al submarí, les nàufragues contenien la respiració, esperant el moment en què una marea negra les engolís. Eren conscients que les seves reserves d’aire eren escasses. La dona volia tranquil·litzar la nena. Si almenys pogués explicar-li un conte, però millor reservar l’oxigen. Li va agafar la mà i va començar a escriure-li una carta a la palma. Sense tinta. I així, lletra a lletra, van passar les hores. I les formigues no arribaven. No, no arribaven. A la fi, es van atrevir a obrir l’escotilla, i van saltar d’alegria al descobrir els monticles de cadàvers formant un estrany cercle. La nena va agafar de terra un trosset de paper, desprenia una aroma que li resultava familiar. Va inspirar amb força: ¡Mel! La dona també va omplir els pulmons de la fragància: ¡Paella! Es van mirar divertides. Fins als 25 van arribar les rialles ballant en l’aire.

Les cartes de la memòria (3): Aire | Text i podcast

Les cartes han arribat a EL PERIÓDICO. Paraules escrites per omplir el buit d'un comiat robat. I unes lletres criden altres lletres. I surten de les pàgines, de les pantalles per omplir l'aire de consol. I rescatar-nos.

El més llegit