Les cartes de la memòria (2): L'abraçada | Text i podcast

Una mica de silenci, sisplau. Prego a les persones que vagi cridant que es dirigeixin a recollir el correu a la porta vermell cirera picota. Començo: Rosario Moreno Fernández. Tieta Meri. Pilar García Sarvise. Àvia d’Elvira Sistac. Les mares de Santi Ballús Lludrigas, Raquel Medina de Vargas i Nuria Jaumot Tobella. Familiars d’Alfredo Bardají i de Núria Martínez. Obrin la porta i passin. Va creuar el llindar i va dubtar, però la curiositat la va vèncer. Encara estava en l’aire quan va saber que aquest cos acabat d’estrenar de nena anava a aterrar com una ploma. I les margarides eren riu, sorra o herba. El seu cabell, també vermell picota, llarg, llarguíssim, es trenava amb el vent. Va córrer pel barri de la impremta, va travessar la plaça del retrobament i va seguir cap a un mar pintat per Sorolla. El sol tenia ganes d’acariciar la seva pell. Ella només es va aturar un segon, fins que va descobrir la passarel·la d’un barco. Els gralls de les gavines la van acomiadar quan ja entrava mar endins. Els dofins li van donar la benvinguda. Fins i tot l’avioneta dels 25 la va saludar amb un parell de tirabuixons. I la nena reia. Un riure gruixut i maldestre, de tan atropellat que sortia. Va recórrer totes les estades del galió. No hi havia ningú al timó, però no la va sorprendre. Va pujar sobre un bagul i va divisar un banc de peixos multicolors que s’aproximava. Va córrer cap a proa i va descobrir que no eren sardines, ni molls ni sorells. Una marea d’ampolles travessava l’oceà. Va elegir la de color cirera picota. A l’interior, un missatge escrit amb tinta iridescent. Vaig naufragar un dia que ja no recordo. De tot el barco mercant, només jo em vaig salvar. Jo, i un carregament d’ampolles que un mestre bufador de vidre havia preparat per a un artista boig. M’alimento de peix, fruita, llet de coco i solitud. Soc l’única habitant d’aquesta illa amb forma d’estrella. Cada dia la recorro diverses vegades. També només jo em vaig salvarcada dia escric un conte El forner va ser el primer a saber-ho. Entre pastat i pastat, sempre sortia uns minuts a veure l’alba. Però aquella nit no es trencava. Va esperar una mica. Res. Només una foscor estranya, de comiat. Va necessitar un parell de minuts per entendre-ho. Més aviat per recordar-ho. Sempre havia cregut que era una llegenda. Va córrer cap les cinc cases del poble per avisar-los. ¡El núvol negre! ¡El núvol negre! Proveïts de draps, taulons i mantes, els 15 veïns van córrer a protegir-se a l’escola. Havien de tapar totes les escletxes abans que arribessin. No hi havia ni temps de plorar. ¿Com podia haver-los passat això? Els més petits no entenien què passava. L’avi Tomás s’havia oblidat d’explicar-los aquell dia pretèrit en què, sent un nen, un ¡El núvol negre! ¡El núvol negre! exèrcit de formigues voladores L’ampolla va relliscar i es va trencar en mil trossos. I la nena de cabells rojos ja no va saber riure. El conte li havia deixat gust de metall, que és el sabor dels mals presagis. Havia de salvar la nàufraga, havia de fer-ho abans que la solitud l’envaís. Però, ¿com trobar aquesta illa? Va mirar a un costat, va mirar cap a un altre. Només el mar l’envoltava. Va recordar el bagul al costat del timó i va buscar entre els instruments. Brúixola, quadrant, astrolabi i ¡un mapa! El va estendre amb urgència, i es va desesperar al contemplar aquest buit insolent, de la mida d’un foli, que acabava amb la seva esperança. Mar, mar, i només mar. Ni mapa, ni ruta, ni salvament. Si almenys pogués enviar ella un missatge. Va recordar la carta de la porta cirera picota. Potser podia escriure-hi, potser podia introduir-la en una ampolla, potser el corrent canviava i... ► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu relats d’estiu La carta, la seva carta, encaixava perfectament en el buit del mapa. Dibuixada en una cantonada, una illa en forma d’estrella. Amb prou feines va trigar un parell d’hores a divisar el penya-segat. Era allà. A dalt de tot. Una dona amb una melena tan llarga que semblava fregar el mar. La nena va saber que arribava just a temps. Es va situar al costat dels seus peus i es van mirar. El vent va entrellaçar els cabells de l’una i de l’altra. Una abraçada.

Les cartes de la memòria (2): L'abraçada | Text i podcast

Les cartes han arribat a EL PERIÓDICO. Paraules escrites per omplir el buit d'un comiat robat. I unes lletres criden altres lletres, per trenar relats fins a convertir-los en una abraçada.

El més llegit