► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
“Tinc entès, estimat amic, que no solament es tracta dels nou cervells” –va dir l’Enric Picart– “sinó que la gràcia és que els fan servir de manera autònoma, vull dir que cada un dels nous cervells va a la seva, sense necessitat de donar explicacions als altres, ni als altres set dels set tentacles que queden ni al cervell central, tenint en compte que el central, el que entendríem per cervell, tampoc no intervé en la vida dels cervells de cada una les vuit potes”. A aquelles alçades, la veritat és que no m’importava gaire la vida dels pops i tampoc no em va impressionar el fet que poguessin reconèixer el cuidador que els vigila i que hi reaccionessin en contra –escopint una mena de líquid– si el cuidador no els tractava bé. El que m’atabalava, en aquella tercera jornada amb l’Enric Picart, era esbrinar si rere les seves preguntes, les seves inquietuds, tota aquella peculiar i estrambòtica amalgama de coses que volia saber o que volia que tu sabessis, si rere tot allò hi havia algun tipus de missatge ocult. Una metàfora, en podríem dir. Em vaig plantejar si l’aparició de l’Enric Picart no era sinó un senyal del cel o de l’infern o de totes dues coses alhora, una mena d’aparició, una epifania que jo no havia triat i que se m’apareixia per oferir-me lliçons, per encaminar-me.
Vaig decidir sortir fora de l’entorn funerari. Abans que res per no caure en la rutina d’aquell lloc, perquè no m’acomiadessin –ara que tenia feina– i per evitar que el pes de la mort, l’olor penetrant de les flors, els plors continus o la lenta parsimònia d’aquelles hores interminables, no afectés la incipient amistat amb l’Enric Picart. Vam quedar, doncs, al bar de sota casa, tot i que li va costar de trobar. No tenia gaire sentit de l’orientació: sabia anar als llocs coneguts i la introducció d’un nou element en la seva vida el posava nerviós. Potser és per això que aquell matí em va ensenyar una de les seves cares més atractives i alhora inquietants. El desfici.
Em vaig plantejar si l’aparició de l’Enric Picart no era sinó un senyal del cel o de l’infern o de totes dues coses alhora
Primer, però, hauria de parlar del bar. No pas perquè tingui una importància decisiva en la història sinó perquè ara serveix per explicar en quina mena de barri visc. Vull dir que és un bar en el qual no hi ha espai per a les metàfores. Les coses són com són, sobretot després que el propietari actual decidís comprar unes vitrines refrigerades per exposar les tapes que ofereixen als clients. Abans, en aquest bar –Bar Vicenta, suposo que en honor de qui el va regentar per primer cop, ara oblidada però encara amb el nom a la façana–, en aquest bar, doncs, s’hi servien cafès i pastes, i entrepans. I no gaire res més. Va ser amb l’arribada del propietari actual que van començar a cuinar. A la vitrina, restes del naufragi. Bols d’una paella finisecular; plates de calamars en una salsa de tons marrons i també finiseculars; botifarres negres, cuites i recuites, incrustades en un oceà groc pastós, tot el greix que van deixar anar un dia i que ara s’ha convertit en una capa de desolació. L’Elisa parla a vegades del que ella anomena el “menjar mort”, les restes d’allò que un dia va ser cuinat i menjat en el moment gloriós d’un àpat i que després reposa a la nevera, per tornar-hi quan no hi ha res més a taula o per dur a la feina si no has estat previsor. El menjar del bar de sota casa no és mort. És més que això. És un espectre que plana sobre el bar i sobre els clients, els quals, sense saber-ho, respiren aquest ‘memento mori’, que s’incrusta en els seus cervells i en tota la seva pell, i arrosseguen l’atmosfera mortuòria durant tot el dia, vagin on vagin.
A la vitrina, restes del naufragi. Bols d’una paella finisecular; plates de calamars en una salsa de tons marrons i també finiseculars
Bé, era convenient parlar del bar, potser perquè tampoc no érem tan lluny de la funerària. L’Enric Picart va prendre un tallat i jo vaig demanar un cafè, inevitablement llarg i aigualit. I va ser aleshores quan li vaig demanar a què responia la fixació pels pops i també pels psicotròpics i si tenien alguna relació entre ells o si havia d’entendre totes aquelles qüestions com una metàfora que ell em sabria desxifrar.
“No, amic meu”, va dir l’Enric Picart. "De cap manera. Només és que a mi hi ha coses que m’interessen. M’interessen molt, com ara, per exemple, la Santíssima Trinitat. ¿Eren tres, oi? ¿Oi que eren tres? Perquè això vol dir que Déu era un de sol i després n’hi havia tres però que no deixaven de ser un sol. ¿Oi que és així?”. Aquí va començar el desfici. La desmesura. La fixació. I després va venir tot allò de la ploma i de la bala de canó de plom. I de Galileo Galilei, “que el van cremar perquè deia que la Terra girava al voltant del Sol i no pas a l’inrevés, ¿oi que sí, oi que sí?”.