El final de les concessions deixa en suspens deu hidroelèctriques

La idea d’aprofitar grans salts d’aigua per produir energia elèctrica va començar a agafar forma a finals del segle XIX. Amb el pas del temps, l’engranatge es va anar perfeccionant i es van començar a construir grans preses lligades a centrals hidroelèctriques, uns edificis que van proliferar a Espanya durant la primera meitat del segle XX. Amb el pas dels anys, s’han prioritzat altres maneres de produir energia. Però les hidroelèctriques han continuat funcionant, aportant al sistema una flexibilitat que no ofereixen les nuclears, de producció constant, o les renovables, que depenen del vent o el sol. No obstant, moltes de les concessions a les empreses que gestionen actualment les centrals estan a punt de caducar. Només a les comarques de Lleida, per exemple, el futur d’una desena de centrals quedarà en suspens els pròxims 10 anys pel final de les concessions. ¿Què passarà amb aquestes plantes? ¿Continuaran produint energia en mans de la mateixa companyia que ostentava la concessió? ¿Passaran a ser propietat de l’Estat? ¿S’enderrocaran i es renaturalitzarà l’entorn? El debat ja està sobre la taula i la resposta a la caducitat de les concessions és un dels principals temes de conversa al sector. Les pròximes concessions que finalitzen, algunes de més de cinquanta anys de durada, són de centrals que s’ubiquen a l’àrea pirinenca. Per exemple plantes ubicades a Llesp, la Plana, Sallent, Molino Cotet, Boí, Rialb o Caldes. Pot semblar que 10 anys sigui molt temps, però el Govern, a través de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), ja estudia què fer amb aquestes hidroelèctriques. Si mirem més enllà de la pròxima dècada, el nombre d’hidroelèctriques la concessió de les quals arribarà a la seva fi encara és més gran. La situació és similar a la resta d’Espanya: diverses centrals s’acosten a la data de caducitat citada al document de la concessió i s’haurà de decidir què fer amb cada una d’elles. El que passi amb les pròximes pot marcar el camí a seguir, consideren fonts coneixedores d’aquest procés. S’obren diferents alternatives. Una possibilitat és que, una vegada finalitzi la concessió, la central passi en mans de l’Estat. En els últims anys, algunes plantes ja s’han transferit a l’Administració General de l’Estat, que ara té el control de la central en qüestió. En els casos de la conca de l’Ebre, és la CHE l’ens que gestiona la central, com ha passat, per exemple, amb la de Castellonroi. Però moltes vegades es tracta d’una situació provisional, a l’espera que es prengui una decisió sobre una futura subhasta. A les conques internes de Catalunya, la Generalitat ja gestiona algunes centrals. Renovar les concessions Però aquest no és l’únic itinerari possible. Una segona opció és renovar les concessions. "En molts casos, és lògic que les centrals es tornin a posar en subhasta", opina Marc Miret, responsable de l’Agrupació Hidràulica del Segre d’Endesa. El dubte serà quines seran les noves condicions per a la futura empresa. Miret veu probable que es posin condicions menys favorables a l’empresa, amb més exigències ambientals i un percentatge de la producció per a la CHE o el municipi afectat. Aquest seria un model molt diferent del de 50 o 75 anys enrere, quan es prioritzaven els guanys de les empreses. En l’actualitat, els municipis reben una quantitat important de diners per allotjar una central hidroelèctrica i una presa. Però, en cas que es renovin les concessions amb altres condicions, aquesta suma podria augmentar. En cas que s’opti per aquesta via, les centrals podrien recaure en la mateixa companyia que les operava o en una altra. Les companyies que disposen de centrals consideren que aquesta fórmula de generació d’electricitat ha de continuar, sense que les companyies es vegin obligades a "perdre diners" amb les noves licitacions. Una altra proposta possible, tot i que complexa, és desmantellar la presa i apostar per la renaturalització. La llei estableix que quan finalitza una concessió, si no es torna a licitar, és obligatori tornar l’espai al seu estat original. És a dir, plantejar un procés de restauració que podria incloure la demolició d’alguna presa. Aquesta possibilitat s’estudia en llocs com el Parc Nacional (la màxima figura de protecció) d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, com ja va avançar EL PERIÓDICO, tot i que encara no és una cosa que estigui a sobre de la taula de manera seriosa i oficial. Fonts d’Endesa, no obstant, avisen que en alguns llocs aquesta possibilitat aporta poc a l’entorn i als hàbitats, que ja s’han adaptat a la presència de la central. Sequeres i dèficit elèctric ¿La possibilitat que algunes elèctriques desapareguin, aprofitant el final de les concessions, guanya pes davant un escenari futur de crisis hídriques constants? Experts consultats per aquest diari consideren que no, almenys, de manera general. El que sí que és cert, i ho admeten fonts de diverses companyies elèctriques, és que serà necessari planificar de manera quirúrgica la producció d’energia a través d’aquest mètode. En rius cabalosos com els de les conques de l’Ebre hi pot haver períodes secs com el dels últims anys. No obstant, la situació ha millorat i les reserves de la meitat oest de Catalunya, actualment, són òptimes, a diferència de les conques internes. ¿I què passa amb el dèficit elèctric? Si Catalunya pretén culminar la transició energètica, que exigeix l’electrificació de diversos sectors, es requereix una gran quantitat de producció d’electricitat. Per tant, ¿hi ha marge per renunciar a les centrals hidroelèctriques? Endesa considera que no es pot prescindir de l’energia hidràulica com a font renovable. La companyia té una capacitat hidroelèctrica instal·lada a Espanya de més de 5 gigawatts i considera primordial que es continuï produint electricitat d’aquesta manera, ja que té un cost baix i suposa un model energètic flexible, davant la rigidesa de les renovables i les nuclears. A més, l’empresa destaca el potencial d’emmagatzematge a través de les hidràuliques de bombament, una oportunitat que pot servir per crear un sistema equilibrat, en què no es perdi energia fotovoltaica durant les hores de molta llum. Ara, queda esperar al final de les concessions perquè l’Administració resolgui què fer amb cada central. Fonts coneixedores asseguren a EL PERIÓDICO que les decisions es prendran de manera individual, "analitzant cada cas amb les seves circumstàncies". No s’aplicarà una política general i s’actuarà de la mateixa manera amb cada planta. Algunes se subhastaran de nou, d’altres passaran a estar en mans de l’Estat i en algun cas puntual s’estudiarà la possibilitat de renaturalitzar l’entorn. Durant la pròxima dècada, caduquen les concessions d’algunes hidroelèctriques. Però això és només el començament. A vint i trenta anys vista, seran moltes més les que es quedaran en suspens. Per aquesta raó, l’Administració ja avalua els pros i els contres de cada alternativa abans de prendre una decisió, sempre mirant de no posar en risc la producció d’energia elèctrica.

El final de les concessions deixa en suspens deu hidroelèctriques

Durant la pròxima dècada caduquen els drets de 10 centrals de les comarques de Lleida

Les opcions de futur passen perquè quedin en mans de l’Estat, hi hagi un nou concurs o es desmantellin i es renaturalitzi la zona

Plantejar un procés de restauració podria incloure la demolició d’alguna presa

Serà necessari planificar de manera quirúrgica la producció d’energia a través d’aquest mètode

La situació és similar a la resta d’Espanya: diverses centrals s’acosten a la data de caducitat

«En molts casos, és lògic que les centrals es tornin a posar en subhasta», assenyala Marc Miret, d’Endesa

En l’actualitat, els municipis reben una quantitat important de diners per allotjar una hidroelèctrica

El més llegit