Encara recorda els cops de cap del seu fill, autista, contra la paret, al veure l’habitació plena de maletes i bolsos i la seva mare recollint-lo tot. Va passar 10 vegades. "Ell sabia que ens en havíem d’anar, que tornava el canvi d’escola, de metge, d’amics, de rutina, de casa...", explica l’E., una supervivent de la violència de gènere que, com a mesura de protecció, prefereix no revelar la identitat. Durant dos anys, ella i el seu fill van viure en nou cases d’acollida de la Generalitat perquè l’agressor la perseguia, i trobava, a través dels avisos que rebia a La Meva Salut del nen. "Quan em vaig escapar de casa, vaig pensar que estaria segura i protegida, però no desitjo a ningú el que vam viure després. Era una paranoia constant: sortia del carrer mirant cap enrere per veure si em seguia. Vivíem com fugitius", explica la dona, ja lluny de Catalunya i, per fi, fora de perill.