Trump desemmascara el Partit Demòcrata

Soc fan de Bruce Springsteen i el meu algoritme a les xarxes socials ho sap. Des que va publicar un vídeo donant el seu suport a Kamala Harris i va oferir petits concerts en els seus mítings, el meu timeline es va omplir de vídeos, fotos i comentaris sobre la decisió del Boss de recolzar la candidata demòcrata. La majoria eren negatius; molts perfils es declaraven seguidors del Boss de tota la vida, home blancs de mitjana edat de classe treballadora, l’estereotip de moltes de les seves cançons més aclamades; sovint, deien escriure des dels estats que han decidit les eleccions a favor de Donald Trump, com Pensilvània. Ni Springsteen, ni Taylor Swift, ni Stephen Curry: el problema del Partit Demòcrata amb l’electorat no l’arregla el suport de famosos conscienciats. Al contrari. No ha sigut només la derrota en les eleccions presidencials. Trump –el moviment MAGA, com ell ha dit en un discurs de la victòria sense referències al Partit Republicà– ha guanyat també el Senat i encapçala l’escrutini a la Cambra de Representants. Els demòcrates han patit una derrota sense pal·liatius, duríssima, que el despulla com un partit desconnectat d’àmplies capes demogràfiques del país, començant per qui hauria de ser la seva principal base electoral, la classe mitjana-baixa obrera. Els tres cicles electorals de Trump (2016, amb victòria inesperada; 2020, amb derrota molt justa, i 2024, amb victòria inapel·lable) mostren un canvi transcendental en l’estructura partidista del país. Ja va passar a la segona meitat del segle XX. Entre el New Deal i la Great Society, amb Franklin D. Roosevelt, John F. Kennedy i Lyndon B. Johnson, el Partit Demòcrata i el Partit Republicà van canviar de pell i de posicions. Tradicionalment, els republicans eren el partit de les elits econòmiques, industrials i urbanes del nord i els demòcrates, la formació dels latifundistes del sud, conservadors i segregacionistes, segons les fronteres marcades a la guerra civil al voltant de l’esclavitud. Però l’eix va canviar, i els demòcrates van passar a ser el partit de la progressia (drets civils, pacifisme) i els republicans, el del conservadorisme i les essències de l’americà corrent. Els demòcrates van viatjar al nord i els republicans, al sud. El trumpisme, previ pas pel reaganisme i l’empremta que van deixar en el conservadorisme nord-americà els vuit anys de Bill Clinton, fa un pas de rosca i expulsa el Partit Demòcrata de la centralitat. Els demòcrates són vistos com l’establishment intel·lectual, portaveu d’idees identitàries, incapaces d’articular un discurs per a la classe mitjana vinguda a menys sustentada en valors tradicionals al voltant de la família i la bandera. Ja no es tracta d’una fractura cardinal, nord i sud, sinó d’una divisió entre les elits urbanes d’una banda i el món rural aliat amb la superelit econòmica, vegeu Elon Musk. Harris, vist així, era pitjor candidata que Joe Biden el 2020, que ja en el seu moment tampoc va ser el líder que necessitava el Partit Demòcrata. La paradoxa és que la dreta, al tornar-se extrema, ha expulsat de la centralitat el Partit Demòcrata, que és percebut com a elitista i woke, una ideologia que ha sigut rotundament derrotada per un candidat misogin com Trump, que ha guanyat en el vot popular. Avui, els EUA es miren al mirall i el reflex els torna Trump, no Barack Obama i molt menys Harris o els seus amics cantants i esportistes multimilionaris. I orgullosos d’això, make America great again. Dos anys per reflexionar El Partit Demòcrata, expulsat del poder, té dos anys fins a les legislatives del midterm per reflexionar. Harris no va enlloc; desapareguda durant quatre anys de vicepresidenta, el seu experiment polític de quatre mesos ha fracassat. Els demòcrates necessiten un rostre, una veu i una idea dels Estats Units, un projecte contra la desigualtat i una perspectiva de classe que se sumi a la de gènere, raça, etcètera. El projecte basat en una amalgama d’identitats que es creuen monolítiques i no ho és ha sigut arrasat pel moviment MAGA: ¿potser no han votat dones, llatins i negres per Trump? Per oposar-se a Trump, els demòcrates necessiten veure el país com és i, si així ho creuen, intentar canviar-lo, no demanar el vot a un país imaginari i desqualificar com a racistes i masclistes els que han votat per Trump preocupats per l’augment de la inflació. Fa vuit anys que menyspreen els votants que festegen i els acusen de votar en contra dels seus propis interessos. Estranya estratègia electoral, que les esquerres imiten a Europa, inclosa Espanya, la del menyspreu al teu electorat. Si Trump vol fer gran els EUA una altra vegada, sembla que els nord-americans no saben què és el que volen els demòcrates. Mentre es decideixen, han contribuït com ningú a portar el país a l’abisme del trumpisme.

El més llegit