Durant la investigació i judici al xef Daniel Sancho per l’assassinat i esquarterament del seu nòvio, Edwin Arrieta, vaig mirar de mantenir-me el més allunyat que vaig poder de l’assumpte. El meu gust pel true crime és molt limitat: nul quan el true crime s’emet en directe, amb els seus tentacles de justícia paral·lela, sentimentalisme catòdic i distorsió. Podia entendre, no obstant, les raons per a la fascinació col·lectiva: passa en un país exòtic, són dos amants, hi ha diferència d’edat, els diners, la bellesa física, la fama, el macabre. El cas ho tenia tot per cremar a les graelles on la carn humana es rosteix davant els nostres ulls i es consumeix sense que ningú es cremi els dits.
CONTEXT
Preguntes pendents
¿A qui s‘ha de retreure el tractament mediàtic del tema, si és que la cosa mereixés un retret? ¿Qui alimenta el dipòsit de combustible de la màquina?

El més llegit
- El poble més pobre d’Espanya no és tan pobre: «Aquí hi ha diners, però molts no es declaren»
- El veí de Sants que no pot sortir al terrat de Sant Jordi a Sant Joan per l’amenaça d’una gavina
- Un home s’entrega a una patrulla de Mossos a l’AP-7 amb el cadàver de la seva dona al maleter
- BCN busca la fórmula per insuflar una nova vida a la seva plaça més dura
- L’escola acusada d’ultracatolicisme acomiada el director