En un país amb flames

A Llatinoamèrica mai queda clar quantes vegades el president d’un país es pot tornar a presentar al càrrec. Si la Constitució diu que un parell, es reforma perquè en puguin ser cinc, i si no es reforma de grat, es reforma per força. Més al nord, als EUA, és més senzill, i després d’un parell de mandats pot substituir el president el seu fill, la seva cònjuge o el seu home de confiança, perquè tot canviï i les coses continuïn igual. A Evo Morales se li ha posat entre cella i cella –i això que allà no li caben gaires coses– tornar a presidir Bolívia. Bolívia és molt amunt, no en el rànquing de països rics, sinó geogràficament. Presidir Bolívia es deu assemblar a presidir el Tibet, amb llames en lloc de lames i sense els xinesos a prop, tot i que amb els nord-americans no gaire lluny, cosa que no és més tranquil·litzadora, perquè forma part del seu "pati del darrere", i els ianquis fan als seus patis del darrere el que no s’atreveixen a portar a terme a la porta. La Constitució boliviana no permet que algú sigui president moltes vegades –no em preguntin quantes, no ho saben amb certesa ni a Bolívia, encara menys ho sabré jo–, però ja hem dit que això no té importància en aquelles latituds. A més, Evo Morales és d’extracció humil i les constitucions les solen dictar els poderosos, precisament per salvaguardar la seva posició. Morales va ser en la seva joventut, tot i que és més encertat dir que en la seva infantesa, pastor de llames; no sé com funciona el pasturatge a l’altiplà, però al meu barri tenim un jubilat que de nen va ser pastor de cabres a la seva Andalusia natal, i més d’una vegada ha explicat sense estalviar detalls les seves trobades amoroses amb animals al seu càrrec, tot i que, sent sincers, els oients ens hem quedat amb la impressió que, més que amorosos, eren merament sexuals; de vegades, la frontera entre sexe i amor és fina com els pèls de cabra. Aquestes coses marquen, i algú que passa les hores amb herbívores solitàries, per força acaba tenint algun sentiment cap a elles. Desconec si va ser el cas també de Morales, ja que ignoro si les llames andines i les cabres de Sierra Morena comparteixen furor uterí, però no seria jo qui l’hi retragués. Morales va ser també cocaler, que no cocacoler, això ho són els seus veïns del nord. El cultiu de coca és tradició ancestral a Bolívia, que el dirigent camperol va defensar a capa i espasa, sobretot amb dents, perquè mastegar-la és també un costum arrelat, i les seves pronunciades mandíbules permeten intuir que s’escarrassava a fer-ho. Des d’Espanya ens pot semblar un vici lleig, però, per comparar, seria com si els pastors andalusos es passessin el dia mastegant pernil ibèric. ¿Veritat que ja no sona tan malament? A cada zona geogràfica es mastega el que hi ha a mà, i per això els pastors africans masteguen alguna pedrota, a tot estirar. Bolívia és un país gairebé sempre en flames. De fet, tot Llatinoamèrica no és més que un reflex de la mare pàtria de fa un parell de segles, quan el mes que no hi havia un intent de cop d’Estat hi havia un pronunciament militar, com a manera que els generals tenien d’advertir als governants que no es desmarxessin amb les seves polítiques o acabarien malament. I així solien acabar. Per això, Evo Morales no s’acaba de creure l’intent de cop d’Estat que fa uns dies hi va haver a Bolívia –autocop en diu ell– contra l’actual president, Arce, i l’atribueix a un intent d’impedir-li tornar a presentar-se. Arce, en canvi, en culpa encavalcadament Morales pel contrari: per aconseguir tornar a presentar-se a la presidència. Res nou sota el sol, i menys a Llatinoamèrica, on tant lluu. Gas i liti Evo és també nom de banc, alguna cosa deuen tenir els diners en el que passa. En els últims temps els països pobres es posen contents al descobrir que a les seves terres hi ha gas i liti. Si existeix Déu, caldria preguntar-li per quina raó, milions d’anys després de crear la Terra, ha permès a aquesta gent fer-se il·lusions trobant matèries primeres que necessiten els països rics. Déu, si existeix, ens explicaria que no deixa de ser una de les seves facècies: permet crear-se esperances perquè després continuïn sent pobres, si no més, ja que de les explotacions es continuen beneficiant els països rics i ells continuaran igual de miserables. Déu és molt bromista. Bolívia és un d’aquests països que s’ha arribat a creure que per tenir gas i liti sortirà de pobre, tan contents estan que ni tan sols senten les rialles dels dirigents d’oligopolis internacionals rient-se d’aquesta ocurrència. Mentrestant, Morales i Arce continuen amb els seus assumptes.

El més llegit