Que segueixi la festa

Alvise Pérez, analista (com a Benito Mussolini, periodista o a Pablo Iglesias, linotipista), va obtenir 800.763 vots en les europees de diumenge passat. Deixant de banda els 763 sufragis irrefutables, a Espanya no hi ha vuit-cents mil neofranquistes, es podria discutir si es va arribar a aquesta xifra de fidels amb el Generalitíssim de cos present. Per tant, amb Franco no n’hi ha prou per explicar els tres eurodiputats obtinguts per un senyor amb un megàfon, davant els milions malgastats per altres partits per arribar a la mateixa meta. A Espanya ni tan sols hi havia diumenge vuit-centes mil persones que coneguessin Alvise, i una part considerable dels seus coneguts consumien drogues polítiques de menys graduació. És a dir, per molt que es parli del fundador i únic protagonista de S’ha Acabat la Festa, no s’arribarà a atrapar el seu triomf electoral. Tampoc a Itàlia hi havia cinc milions de mussolinians, fins que Mussolini els va descobrir que ho eren. I sense cap mena de dubte que Podem no sumava al sud del Pirineu un milió i mig de vots el 2014. Fins que els va aconseguir. Per entendre Alvise n’hi ha prou de donar una ullada als partits que ha derrotat proporcionalment, començant per les llistes de Teresa Ribera i Dolors Montserrat. Amb aquest simple truc, l’aterratge de l’intrús sembla inevitable. Dit d’una altra forma, sort que no abunden els dissidents intrèpids disposats a imitar S’ha Acabat la Festa. Tampoc l’eslògan és definitiu per a l’èxit, serviria igualment Trepitja’m que Porto Xancletes. No s’ha de fer broma amb un enemic de la democràcia. Aquest títol s’atorga curiosament al discurs paranoicocrític d’Alvise, però no a polítics socialistes que prediquen el cotxe elèctric i subvencionen el cotxe de gasolina. Tot i que pugui semblar evident, els vuit-cents mil votants de la ultradreta per a estómacs forts ja estaven residenciats a Espanya abans de diumenge passat. I votaven, disciplinadament. A altres partits, que alguna cosa deuen tenir a veure en el corriment espectral i massiu cap a l’alvisisme. Si Vox és la ultradreta moderada i Giorgia Meloni la Mussolini Melodramaticoni, caldrà convenir que Alvise se surt d’escala, la ultradreta immoderada. Amb un matís rellevant, posa més nerviosos els seus companys i veïns d’ideologia que els seus teòrics adversaris. Valgui per tota l’entrevista que Feijóo li va fer a Federico Jiménez Losantos divendres passat, perquè parlava molt més el periodista que el polític. En el tram final, l’entrevistat carrega contra Alvise per un presumpte crim d’antivacunes, i Eduardo Inda remata a porta que el guanyador de tres eurodiputats és una creació del PSOE, igual que el virus de la covid va sortir del laboratori de Wuhan. L’espectacle sempre ha preocupat més que les dades als protagonistes d’aquest paràgraf, però sorprenien l’animositat, l’animadversió, l’animalització. En aquest manual d’alvisisme per a qui mai ha sentit Alvise ni tenen cap intenció de fer-ho, malgrat això ho hauran de patir, figuren conclusions elementals a les quals podrien arribar fins i tot els polítics esquerrans, quan deixin d’entretenir-se perdent eleccions. Per exemple, de no mediar els molestos Vox i Alvise, l’anomenat Alberto Núñez Feijóo seria president del Govern central. Aquesta contradicció explica l’èmfasi de Feijóo a assenyalar amb el seu índex acusatori Begoña Gómez. No obstant, la deficient imitació del president del PP dispersa el seu vot natural cap a la ultradreta amagada de Vox o desbocada d’Alvise, una altra prova del seu escàs crèdit com a provocador. La batuta majoritària del PP no sufoca els extremismes, sinó que n’encoratja la reproducció. Sense copyright perquè França també té el seu Alvise integrista. Es diu Éric Zemmour, però escriu llibres com un bon francès. Una dècada després de l’esclat de la supernova de Podem, el duo Iglesias/Montero està reduït avui a l’altura testimonial d’Alvise. L’emergent repudiat pels seus patirà les ires destinades als espontanis que fiquen el nas en la política sense mesurar-ne les conseqüències, igual que li va passar a Ruiz Mateos. L’audiència impacient, i saberuda perquè ja ha comès adulteri electoral en altres ocasions, adverteix amb rapidesa que els involucionistes són tan poc fiables com ho són els revolucionaris. Les eleccions europees tornen a demostrar que a Espanya només queden dos supervivents, els Sánchez. Per això Alvise concentra els seus esforços ultrademocràtics a tancar el president del Govern. "Amaga’t al maleter perquè et ficarem a la presó". Que Continuï la Festa.

El més llegit