¿Quin nivell de consens seria desitjable en una hipotètica iniciativa per regenerar la política?

La crida a un procés de reforma en almenys dos aspectes clau en la vida institucional i política, en un ambient d’extrema agressivitat partidista, planteja una disjuntiva davant la qual els participants en aquesta enquesta se situen en diferents posicions. Tres almenys. Aconseguir acords amplis i transversals, limitar-se a reformes possibles amb majories simples, renunciant si és necessari al desitjable consens, o assumir que cap reforma de pes no serà possible sense un profund canvi en la cultura de convivència democràtica. Entre els primers hi podem comptar el degà del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, Jesús Sánchez García. Les reformes "haurien de comptar amb un consens transversal, un ampli suport parlamentari que asseguri un procés inclusiu i participatiu, des de la formulació fins a la implementació, per al seu èxit i acceptació general". Astrid Barrio planteja un panorama pessimista. "Per a aquest tipus de reformes serien necessàries majories molt qualificades, ja que canvis en el disseny institucional només poden ser duradors i tenir èxit si es realitzen de manera consensual i no merament majoritària. Però ara que aquestes reformes i aquest consens són més necessaris que mai –lamenta– és quan menys s’entreveuen". Javier Pacheco (CCOO) planteja un consens de geometria variable. La pluralitat actual, diferent dels temps del bipartidisme, permetria "majories asimètriques d’àmplia representació, més enllà dels percentatges de representació qualificada al Parlament", que "podrien configurar un ampli consens per abordar un paquet de reformes sobre la regeneració democràtica". Les majories possibles Per la seva banda, el catedràtic Xavier Arbós advoca pel consens més gran possible, però "com a mínim" el necessari legalment per a cada reforma de les que planteja, que oscil·la entre majories absolutes, el procés més exigent de reforma constitucional (dos terços de les cambres, eleccions i referèndum) o majories de tres cinquens. Això deixaria com a més o menys viables reformes com, per exemple, la de la llei d’enjudiciament criminal. Josep Carles Rius es resigna a arribar "al nivell de consens possible", i ja que "amb un PP condicionat per Vox resulta molt difícil aplicar polítiques de regeneració democràtica", considera que seria "imprescindible intentar-ho per part de les forces polítiques progressistes". El politòleg Antoni Biarnés coincideix que ara no és possible el "desitjable consens ampli i transversal", davant la qual cosa "sempre és millor un consens majoritari (encara que deixi de banda partits importants, si aquests partits intenten obstruir les reformes) que la inacció". Aquest consens possible seria el de la majoria de la investidura. Mar Aguilera, per la seva banda, "atesa la gravetat de la crisi actual", advoca per "majories simples quan siguin suficients". Jordi Nieva-Fenoll, en canvi, es limita a proposar iniciatives que no requereixen reforma constitucional, per a les quals "el consens no necessita ser gairebé unànime, sinó simplement majoritari". El canvi de cultura política Francina Alsina creu que el consens no pot sortir de l’aritmètica parlamentària sinó d’"un diàleg social més ampli, que reflecteixi la diversitat d’agents socials". "Si el principal problema està en les pràctiques polítiques i professionals desviades abans que en les lleis –adverteix Mercedes García Arán–, qualsevol reforma pot ser inútil sense el màxim consens sobre la necessitat de regeneració. Poca regeneració cal esperar si els que provoquen gran part del dèficit democràtic no estan disposats a millorar la seva manera d’actuar". D’altra banda, Pau Bossacoma, que ha apuntat al "dèficit plurinacional" entre els problemes per abordar, recorda que això requereix una cosa més complicada, "consens i acords entre pobles, no entre membres d’un sol poble". I més endavant seria necessari "un acord per la serenitat, que procuri una política calmada i respectuosa", una cosa que implicaria els grans grups de comunicació" com a "remei contra la falsedat, la superficialitat, la polarització i la miopia política". Rafael Jorba també recorda que és necessari "el màxim consens possible i el mínim d’exigible: diàleg, negociació i pacte són l’abecé d’una democràcia parlamentària. A Espanya, aquest consens passa per acceptar la seva pluralitat política i territorial. La qualitat democràtica està sota mínims i, com passa als aeroports, les reformes no poden aixecar el vol".

¿Quin nivell de consens seria desitjable en una hipotètica iniciativa per regenerar la política?

El debat es polaritza entre la necessitat de consensos avui impossibles o avançar amb majories simples

Bona part dels consultats veuen inviable qualsevol canvi sense una nova cultura política

El més llegit