Daniel Innerarity: "Ens apanyem bé amb els problemes salvatges; la IA no"

La supersònica evolució de la intel·ligència artificial (IA) encén el fervor o el pànic. N’hi ha que afirmen que ens treurà càrregues i que ens conduirà a l’abundància, i n’hi ha que creuen que espatllarà la democràcia i ens portarà a l’extinció. ¿Amb què ens quedem? El catedràtic de filosofia política Daniel Innerarity (Bilbao, 1959), convidat a l’EdTech Congress Barcelona, és el titular de la Càtedra Intel·ligència Artificial i Democràcia de l’Institut Universitari Europeu a Florència i en té una opinió raonada. Entre els que pensen que la tecnologia és una qüestió de responsabilitat. Depèn més del que fem amb ella, més del que pensen els tecnoptimistes i els tecnòfobs, que en el fons són uns ganduls. Cal entendre-la i regular-la. Que no és un afegit a les coses que tenim. Ho reformatarà tot. I només pot sortir bé si aconsegueixes fer cas de totes les veus, generacions, gèneres i economies. Cal fer una cosa similar al que hem fet en el món financer: aconseguir un equilibri entre mercat, política i Estat. A Europa és on s’ha regulat amb més intel·ligència perquè això no sigui només un negoci. Els valors en la batalla global poden ser més importants del que pensem. ¡No! Els algoritmes coneixen el meu comportament, però no saben quines són les meves aspiracions. ¿Vull que els algoritmes de recomanació votin a partir del que soc o del que vull ser? Potser no reciclo prou, però vull un Govern amb estàndards ecològics. Els algoritmes són molt conservadors. Tenen dificultat per deduir possibilitats inèdites de desenvolupament en el futur a partir del meu comportament passat. ¿Alexa hauria posat en marxa un MeToo? No. Va fer falta un moment de ruptura històrica. A risc que em faci fora d’X, no m’ho crec. És absolutament contradictori que els humans elaborem una tecnologia a partir de la nostra intel·ligència que pugui superar la nostra intel·ligència. La màquina ens guanya als escacs, que és un joc que té les regles definides, però l’humà s’apanya bé amb els problemes salvatges. En el caos ens movem millor que en l’ordre. La IA no. Som capaços de prendre decisions en contextos ambigus, poques dades i poc temps. El que ens caracteritza com éssers intel·ligents és el comportament quotidià: parlar, relacionar-nos, moure’ns. A una màquina li requeriria un consum energètic descomunal. La qüestió és preguntar-nos què és bo delegar i què reservem per a nosaltres. Chesterton deia que hi ha tres coses que algú ha de fer per si sol: mocar-se, triar la parella i decidir en política. Parlem dels biaixos dels algoritmes, per exemple, a l’hora de confiar-los una decisió judicial, però, ¿potser els jutges no tenen biaixos? A més, la nostra conversa pública sovint està hiperideologitzada i la màquina podria mesurar l’impacte d’una llei i fer política comparada convertint un problema emocional en un de més manejable. Això no faria supèrflua la sensibilitat política. La política és l’organització de societats lliures compostes per gent imprevisible –el dret a ser imprevisible hauria de ser un dret humà–. Si l’ordre és conquerit per la previsibilitat i el control, prefereixo mantenir una taxa elevada de desordre. Soc un filòsof, més aviat els escolto. No es pot fer filosofia política sense saber en quin univers viuen els que prenen decisions. I és un univers de contingència, de precarietat de dades, d’escassetat de temps. Tenir el cos de Daniel Innerarity. ¡En absolut! La IA avançarà tot el que pugui en una intel·ligència que no té cos. En el cos es troben les coses bones i mediocres de tots nosaltres. L’empatia, la sensibilitat, l’envelliment. Tenim una visió massa cartesiana de nosaltres. Quan pensem en el sublim, concebem una idea abstracta, quan l’abraçada d’una mare és la màxima expressió de la intel·ligència.

El més llegit