Henar Álvarez : "Sempre m’ha agradat cridar l’atenció"

Segons la revista Forbes, Henar Álvarez (Madrid, 1984), reina en l’univers del pòdcast peninsular (alimenta El Olimpo de las diosas i, amb Manuel Burque, Buenismo bien, l’espai de la cadena SER sobre "política, feminisme i tonteria"). És còmica, guionista i dona espectacle, i ara, pam, debuta com a novel·lista amb Ansia (Planeta), un thriller tèrbol i accelerat sobre el desig i les relacions de poder que ja s’ha enfilat a la llista dels llibres més venuts a Amazon. "Les decisions bàrbares són les que ens fan avançar". Això diu. Ho crec fermament, tot i que, com que tot són rols de poder, has d’estar jugant als escacs en tots els àmbits i deixes poc espai a la improvisació. Estem pensant en el futur constantment i, ¡hòstia!, és esgotador. La meva època més feliç va ser a la universitat: anàvem de vacances, ho gastàvem tot en festes i no teníem per tornar. És de natural intensa, ¿eh? Soc molt passional per a tot, fins i tot per fer els deures amb el meu fill. I m’agrada la gent que em transmet emocions fortes. Tinc com urgència de sentir. Va descarregar camions, va ser hostessa de gasolinera, dona-anunci... ¿Esperava escalar alt? ¿Sincerament? ¡Sí! He conviscut amb molta gent mediocre triomfadora que m’ha fet tenir perspectiva de les coses. Jo llegeixo el meu llibre i dic: "¡Tia, això està de puta mare!". Escolto els meus programes i penso: "¡Que bé que comuniques!". També és veritat que he caigut en una generació de fenòmenes com Victoria Martín, Lala Chus i Judith Tiral. ¿Quina diria que és la seva singularitat? ¿El desvergonyiment, potser? Tinc un vídeo gravat pel meu pare a la platja amb el fill d’uns amics –jo devia tenir 4 anys– i se’m veu cridant: "¡Grava’m a mi, a miii!". Sempre m’ha agradat cridar l’atenció. Va rebre la confirmació del cardenal Rouco Varela. ¿Què va sortir malament? La religió era més cosa dels meus avis, però a mi m’atreu moltíssim la imatgeria religiosa. Al mirall de l’habitació tinc totes les estampetes que recullo per Setmana Santa. Un munt. ¡A mi em protegeixen! I a Nova Orleans vaig conèixer de prop el vudú. ¡Uuuf, és que em torna boja! Dona molt voltes al tema del bé i el mal. És que crec que el bé i el mal són una construcció cultural. I que les accions no es poden jutjar de manera aïllada, i això passa des que van arribar les xarxes socials. Jo me’n vaig anar de Twitter, farta, perquè treien talls de programa descontextualitzats i es muntava un ciri. Els seus continguts burxen, i ho sap. Les relacions de poder, el desig femení... Em fa moltíssima ràbia que el 2024 encara puguin utilitzar la nostra sexualitat per destrossar-nos la vida. Jo era petita quan els va passar a les Spice Girls –més tard vaig entendre per què Geri Halliwell se’n va anar del grup: la van pressionar perquè no els agradaven ni les seves formes, ni la seva ostentació–, i mai ha deixat d’haver-ne casos. ¡Em sembla delirant! ¿Hi veu una solució? Crec que els problemes socials es resolen des de la cultura. En aquest sentit, és importantíssim que hi hagi dones que escriguin llibres i facin pel·lícules. La maternitat de vegades ho dificulta. Té un fill de 7 anys. Al principi vaig tenir més conflictes per haver de fer entendre que jo no pretenia renunciar a res per ser mare. "Això no ho podràs fer, ¿no? Voldràs anar corrent cap a casa amb el teu fill", em deien. I jo: "No". És de bojos que cada vegada que puges una foto sopant, et preguntin: "¿I el teu fill?". ¡Això és masclisme total! No sap el que és la culpa. Me l’he tret bastant de sobre, la veritat. Sempre he sigut guerrera, però quan més em vaig adonar de les coses va ser amb l’explosió de feminisme a Espanya, el 2014. Vaig començar a llegir dones i va ser com una hòstia al front. Em vaig treure les ulleres de polles. Va ser com sortir d’una relació de maltractament. Assegura que ni morta sortiria amb un futbolista ric. És que no aniria amb ningú ric. ¡Quin horror! No crec que sigui casualitat que vulguin convèncer les noies que siguin dependents econòmicament, amb aquest rotllo dels sugar daddies. ¡Sisplau! Jo vull ser rica. Ser jo qui em separi i hagi de barallar-me per donar-li poc. ¿Algú compleix les seves expectatives? M’ha costat molt arribar, però la veritat és que ara estic molt enamorada. Deu ser que quan ets més gran tens més clar el que vols i el que no. O que no et relaciones buscant alguna cosa. Tot el que arribi ha de ser per sumar. Comença el millor.

Henar Álvarez : "Sempre m’ha agradat cridar l’atenció"

Reina del pòdcast (i ara novel·lista)

El més llegit