Beyoncé desafia els estereotips racials abanderant el country

Una cançó que pot fer furor a les classes de line dance (Texas hold ‘em) i una altra amb ressons de tonada de feina, soferta, autobiogràfica i amb fons èpic (16 Carriages), són l’avançada de la xocant mutació que ens proposa Beyoncé. Les dues peces s’acosten a un gènere musical, el country, que solem situar lluny de l’imaginari natural d’una cantant afroamericana com ella. Però ¿ho és tant? Aquestes dues cançons formaran part del seu nou àlbum, Act II (segona part de la trilogia empresa el 2022 amb Renaissance, a publicar el 29 de març), una obra que sembla destinada a provocar un debat sobre la marca cultural o ètnica de les músiques, l’apropiació i l’exclusió, i finalment, l’africanitat que hi ha subjacent sota els gèneres avui hegemònics. També el country té alguna cosa d’aquest ADN: Beyoncé ens recorda que el mateix banjo no prové precisament d’Irlanda, sinó de les costes africanes. Ho sap ella, de 42 anys, que va néixer i va créixer a Houston, Texas, i no tant pels seus pares, sinó pel seu avi, que li cantava tonades country & western quan anava a visitar-la als estius a Alabama. El cowboycore que ve Texas hold ‘em apunta cap al country, sí, amb un trot rítmic a punt per al millor saloon del comtat, amb més glamur i brillantors que pols de les planes. Hi ha, en efecte, un banjo (que toca la virtuosa Rhiannon Giddens), uns xiulets enganxosos i uns refinats encreuaments de veus rhythm-and-blues. Beyoncé utilitza l’argot del pòquer (la cançó porta per títol el nom d’una variant texana del joc de cartes) per animar a deixar les cartes i saltar a la pista de ball. Entreveient com s’acosta un tornado a la seva ciutat, busca col·locació a la cantina i el whisky. I es delecta en la vestimenta del far west, el rampant cowboycore: "anells, esperons, botes", pronuncia, tal que paraules màgiques, just abans, al vídeo, de disparar amb un revòlver imaginari. A 16 Carriages es respiren altres sensacions: cançó que carrega amb un pes i un relat viscut en carn pròpia, a través del salt a l’edat adulta abans de temps (als 16 va pujar començar l’aventura de Destiny’s Child), sentint-se "mal pagada i angoixada". Però els 16 carruatges també poden ser els tràilers de les seves últimes gires, que li permeten elevar la cançó i celebrar la victòria en el seu crescendo final. El tema desprèn ressonàncies de les remotes work songs de l’esclavisme, amb cops rítmics que ressonen com fuetades i un tètric dron electrònic. No som davant les primeres incursions de Beyoncé en territori country: escoltin Daddy lessons, de l’àlbum Lemonade (2016). Aquest ensenyament musical bàsic ha estat sempre allà, flotant al seu voltant, o al seu subconscient. I confirmant que la seva nova aposta està vestida per polemitzar, alguna ràdio nord-americana especialitzada en country ja es va apressar dies enrere a vetar els nous temes. "No posem Beyoncé perquè som una emissora country", va fer saber el gerent de KYKC, estació d’Oklahoma, a un fan que havia reclamat atenció a Texas hold ‘em. Després que aquest publiqués la seva frase de negativa a la xarxa X (abans Twitter), i 3,6 milions de visualitzacions després, la ràdio va rectificar i ja ha inclòs el tema a la seva programació. Aquest Act II presenta una intenció reparadora respecte a les arrels afro del country, d’una manera comparable al que Renaissance va exercir sobre l’ascendent negre LGTBI del house i la música disco. Per ara, amb Texas hold ‘em, Beyoncé s’ha alçat com la primera dona a coronar alhora la llista nord-americana d’èxits country i la de rhythm-and-blues/ hip-hop. Fins ara, ho havien aconseguit quatre homes: Justin Bieber, Billy Ray Cyrus, Morgan Wallen i Ray Charles. El ja desaparegut Ray Charles (1930-2004) resulta de menció obligatòria per la seva primerenca tasca per trencar el apartheid imposat al mercat discogràfic del país des dels anys 20, amb aquella categoria anomenada sense embuts race music. Cal esmentar àlbums-pont com Modern sounds in country and western music (1962) i, dues dècades després, el molt comercial Friendship (1984), on va gravar duets amb Willie Nelson, Merle Haggard i Johnny Cash. Als 60, és referencial el cas de Charley Pride, cantant que RCA va començar a promocionar evitant adjuntar-hi fotos. Va tirar endavant, malgrat tot, amb àlbums com The country way, número u en el rànquing del gènere el 1967. En aigües turbulentes L’operació de Beyoncé crida l’atenció per tractar-se d’una gran estrella mainstream, si bé, en aquest segle, no han sigut poques les veus negres que han trencat clixés entorn del country, algunes amb èxit, cas de Mickey Guyton (cantant distingida amb quatre nominacions als Grammy) o Kane Brown (guanyador de quatre guardons dels American Music Awards). En un altre sentit, va aixecar polseguera, l’any 2019, l’enrenou causat per Old town road, de Lil Nas X, tema que Billboard va excloure de la llista country després d’haver-la coronat, al·legant que l’encreuament de la instrumentació de banjo amb una base electrònica trap no era "prou country". Aquest gènere continua sent un símbol per a una idea de l’Amèrica blanca que en els últims temps ha cobrat força i visibilitat. Amb figures que no han tingut objeccions a significar-se, com Jason Aldean, que amb el tema Try that in a small town apunta en to desafiador als que van provocar o van justificar els desordres públics com a protesta després de l’assassinat de George Floyd, el 2020: "Si busques baralla, intenta-ho en un poble petit". El vídeo es va gravar en un lloc de Colúmbia, Tennessee, on el 1927 un afroamericà va morir en un linxament popular. Donada la polèmica, la cadena Country Music Television va retirar el vídeo, però el tema va ser número u a Billboard. Aquest és el context en què Beyoncé mou fitxa i, a la seva manera, entra en campanya en aquest enrarit any electoral als Estats Units.

Beyoncé desafia els estereotips racials abanderant el country

La cantant sorprèn amb dues cançons vestides de sons i ressons del gènere vaquer. / Són l’avançament d’un àlbum amb què vol defensar les arrels afroamericanes d’un tipus de música molt associat a l’imaginari blanc

El més llegit