"Abans de tenir fills cal fer preguntes"

Totes les parelles discuteixen, però ¿quins senyals d’alarma hi ha per saber que ha arribat l’hora de demanar ajuda professional? La discussió és part normal de la vida i de la parella. El que ja no és normal és la manera en què discutim. Per exemple, si apugem el to de veu, fem crítiques molt negatives, humiliem l’altre o el fem callar. Això ens ha de fer pensar que alguna cosa passa. Sobretot, si es repeteix amb una relativa freqüència. Com més esperem per demanar ajuda, pitjor. En l’inici d’una relació hi ha pocs problemes per resoldre. Però aquesta harmonia es trencarà amb els anomenats estressors: naixement dels fills, malaltia dels pares... ¿És inevitable discutir? Som diversos i no ens agraden les coses per igual. Cal parlar molt de les decisions que prendrem en la relació. El problema és que no ens han ensenyat a parlar. No sabem respectar l’altre i comunicar les nostres emocions. Si l’altra persona no em dona ràpidament el que jo vull, interpreto que m’està danyant, fustigant. Interpreto que és un enemic per vèncer. Llavors entrem en la dinàmica de la competició: el meu és millor. Els fills són un volcà per a la parella. Depèn de com parli la parella. Abans de tenir fills cal fer algunes preguntes. ¿Quin tipus de pares i mares volem ser? ¿Quin tipus de criança i educació donarem als nostres fills? Per tenir gossos et demanen qualificació... i, no obstant, podem tenir fills sense reflexionar. No té sentit. És vital fer-ho. Cadascú vol aplicar un model educatiu. Hi ha persones més permissives. D’altres són més exigents i inflexibles. O, per exemple, un dels dos és religiós i l’altre no ho és. O un dona més importància a la carrera acadèmica del fill i l’altre no tant. Cal harmonitzar. Cal parlar abans sobre com abordarem les situacions. Els fills han de veure que estem alineats, tot i que no estiguem d’acord en tot. Això és un veritable repte. I no ho fem. Pensem que els fills es crien i eduquen sols. ¿Per què no ho fem? Ens falta psicoeducació. Cal prevenir. La paternitat i la maternitat mouen el nostre sistema emocional. Ens dediquem a preparar el niu, la canastreta, l’habitació, busquem escola... però no parlem de l’altre. Els fills et canvien la vida. Que sigui un canvi per bé depèn de com ho planifiquis. La neurociència ha demostrat que la criança que hagis rebut acaba beneficiant o perjudicant les relacions. ¿Les relacions de parella estan determinades pel tipus de criança que vam tenir de petits? Es pot dir així, efectivament. Els nadons s’han de sentir segurs gràcies al seu cuidador principal. Si això no es produeix, aquest nadó, quan sigui més gran, pot pensar que una relació afectiva pot incloure desatenció. O cops i humiliacions. Un nen aprèn des de petit el que és la vida. Si el maltracten pot aprendre que el maltractament forma part d’una relació. Els problemes de salut mental més comuns que hi ha són l’ansietat i la depressió. ¿Què passa amb els problemes de parella? ¿És freqüent acudir a teràpia per mirar de solucionar-los? Els problemes de parella no els podem separar de l’ansietat i la depressió perquè, en una família, tenim individus que pateixen problemes psicològics i emocionals que afecten la relació. És a dir, el que et passa a tu, li passa a la parella. El teu dolor emocional impacta en la relació i la deteriora. ¿Com? Una persona que té ansietat o estrès i arriba a casa seva i ha de solucionar els aspectes quotidians de la llar estarà poc receptiva a fer-ho. Això genera situacions de fricció relacional, el que anomenem el cicle negatiu de la comunicació. Com més deprimits, ansiosos o estressats estem, menys recursos tindrem per resoldre’l.

El més llegit