Una de les tècniques gestuals més treballades de José Luis Ábalos és la suposada tranquil·litat i domini de si mateix de la qual fa gal·la quan apareix un micròfon o una càmera de televisió. Ho aconsegueix –o creu aconseguir-ho– abaixant lleugerament la veu i alentint el seu discurs. De vegades fins i tot arrossega una miqueta les paraules. Vol transmetre una fermesa serena, però molt sovint sembla estar aguantant-se les ganes de deixar anar una hòstia. L’altre dia, quan va arribar al Congrés dels Diputats, durant les primeres hores després de ser coneguda l’activitat del seu exassessor Koldo García com a comissionista, va recórrer al vell recurs. Parlava amb pesar i ho feia esgotat. Venien ganes de pagar-li un cafè perquè espavilés i s’atrevís a mirar-se al mirall per preguntar-se: "¿Dic que era amic de Koldo o no?". I es va respondre que no. Un no llarg, arrossegat, exhaust.