Les dimensionsdel camp

"Por la mañana rocío, al mediodía calor, por la tarde los mosquitos: no quiero ser labrador". Aquella Cançó de bressol de Joan Manuel Serrat la continuen entonant avui la majoria dels fills dels agricultors espanyols. Només un de cada 10 decideix mantenir la tradició i la feina dels seus progenitors. No és estrany, doncs, que aquests dies s’hagin emocionat compartint amb els seus pares les reivindicacions que han tret tractors a les carreteres i recuperat antigues pancartes vigents. La imatge es repeteix i s’estén. Res del que ha mobilitzat milers de pagesos de totes les províncies és aliè al que també han reclamat els seus col·legues europeus. Cada un amb les seves peculiaritats, però tots queixosos de la burocràcia inabastable que els tenalla i la competència deslleial que els assetja. És el que té que ens hagin acostumat a accedir a productes assequibles, que la seva procedència és de països llunyans no sotmesos a les condicions mediambientals de què s’ha dotat la Unió Europea. Però són aquí, a les lleixes dels nostres supermercats a uns preus que, d’altra banda, en faciliten l’adquisició a les butxaques més precàries. Al revers, l’ostentació de provar suculents mossos intemporals com a demostració de poder. Ningú de la família, en la nostra infància, va imaginar que es podria il·lustrar la taula de Nadal amb cireres. No era època, no tocava. A tot estirar van descobrir la pinya americana, menja exòtica apareguda fugaçment en temps de consum i només vista abans en els ostentosos barrets de Carmen Miranda en un cine de música, llum i color. Però la il·lusió pel desconegut es va convertir en realitat globalitzada i allà van començar nous al·licients que van derivar en problemes. És ja una obvietat que la reacció del camp s’ha convertit en la punta de llança per a la revisió de les polítiques sense fronteres. I el seu clamor en una avançada de la necessitat d’entendre que res és neutre, que el temps tot ho situa al seu lloc i que allò inicialment idíl·lic acaba mostrant la seva part negativa, contra la qual cal buscar solucions adequades perquè ningú perdi. Cercle pervers, sí, però no per això inassumible. Tractors a Madrid Luis Planas Puchades (València, 20 de novembre de 1952) ho sap i el seu càrrec l’hi recorda diàriament. Tant, que la tensió acumulada li va acabar provocant un esvaniment en temps parlamentari, el mateix dia que els tractors envoltaven la Puerta de Alcalá. Un vertigen puntual de què es va reposar en el mateix instant en què els seus col·legues van percebre el neguit. Home de caràcter temperat, però negociació ferma, el ministre Planas persegueix la flexibilització europea de la política agrària. És conscient de la dificultat, perquè a l’escalafó autonòmic, nacional i comunitari cal afegir-hi l’esglaó de l’Organització Mundial del Comerç, a la qual estan supeditades també les aliances amb països tercers que, davant l’exportació de vaixells de taronges, obliguen els productors autòctons a rebaixar els preus gairebé per sota del seu cost. Polític de llarga trajectòria i coneixedor del seu negociat, Planas ha hagut fins i tot de corregir companys benintencionats que perseguint hàbits saludables van inquietar ramaders ofesos. Pot ser que ho aprengués llegint Flaubert: la humanitat és com és. No es tracta de canviar-la, sinó de conèixer-la.

El més llegit