"Un altre Maidan és possible si preval l’autoritarisme"

Al llegir els seus llibres és pràcticament impossible no pensar que la història també és una arma de guerra. Ho és. Si llegim o escoltem els discursos de Putin, es posa en evidència que les seves argumentacions bàsicament són totes històriques. És la seva estratègia. És com el Let’s make America great again del [expresident dels EUA Donald] Trump. El problema és que el passat és tota una tirallonga de violència i pobresa. I això més enllà que, abans de desenvolupar-se dins de l’Imperi rus, una part d’Ucraïna va ser part d’esfera lituanopolonesa [la Rus va ser destruïda per les invasions mongoles al segle XIII i, a continuació, la zona va ser dividida i governada durant sis segles per una varietat de potències]. Per això també dic que Putin parla d’una continuïtat que no existeix. ¿Com descriuria la relació entre Rússia i Ucraïna després de la independència de Kíiv el 1991? El primer que cal entendre és que Rússia mai va acceptar aquesta independència. Va deixar que això passés perquè van creure que Ucraïna fracassaria com a Estat. Però el veritable punt d’inflexió va ser el 1993-1994. Ucraïna estava a prop de la Guerra Civil per les divisions entre ucraïnoparlants i russoparlants, i hi havia enfrontaments als carrers. No obstant, finalment el president sortint [Leonid] Kravtxuk va decidir cedir pacíficament el poder a [Leonid] Kutxma. La transició va ser democràtica i pacífica. Em sembla bastant diferent de Rússia, on es pot endevinar el resultat electoral abans que se celebrin les eleccions. ¿La Revolució Taronja del 2004 va ser l’avantsala de l’Euromaidan del 2014? Sí i no. En realitat l’Euromaidan va ser una revolució de la classe mitjana de les grans ciutats. Una classe que, a més, no procedia de la indústria pesant, sinó del sector dels serveis i de la High Tech, els informàtics, que no estaven satisfets amb les perspectives polítiques del seu país. Va ser una revolta jove, d’una nova generació. És la generació del [avui president ucraïnès, Volodímir] Zelenski. ¿Va ser una revolta exitosa? En el sentit que va portar canvis i reformes, sí. Per primera vegada, el problema de la corrupció va ser posat en l’agenda del país. ¿Considera Ucraïna una democràcia sòlida? No, absolutament no. Ucraïna està encaminant-se cap a la democràcia, però encara té un camí molt llarg per recórrer. Ha fracassat a l’hora de tirar endavant reformes crucials per construir una democràcia institucional. Aquest és el principal desafiament. Li falta, per exemple, una reforma del sector judicial per construir un veritable Estat de dret. ¿Per això hi ha hagut desacords entre Zelenski i l’Exèrcit? No, això es deu més al fracàs de l’última contraofensiva. S’han buscat culpables. A més, Zelenski també és un autoritari però un autoritari moderat i existeixen diferents visions [dins de l’Estat ucraïnès] sobre com continuar fent la guerra. Zelenski creu que no hi ha temps, que cal acabar amb aquesta guerra ja, i per això vol que Ucraïna tingui una posició ofensiva, no defensiva. ¿Existeix el risc que els militars prenguin el poder a Ucraïna? No. No ho crec possible. I això també és perquè l’Exèrcit ucraïnès és jove. Fa 10 anys gairebé no existia. No és com a Llatinoamèrica, aquí no hi ha una classe militar. ¿Qui prendria el control? ¿I un altre Maidan? ¿És possible? Això sí. Un altre Maidan és possible si preval l’autoritarisme. L’autoritarisme és un mal que afecta tots els estats joves i la Ucraïna d’avui és molt jove. Però no crec que això passi mentre estiguem en guerra, perquè el risc és molt alt i Ucraïna es podria col·lapsar. Aquesta és una guerra existencial per a Ucraïna, ja que Rússia no vol que Ucraïna sigui ni independent ni democràtica.

El més llegit