"Decidíem qui vivia i qui moria"

Recordar aquells mesos li fa mal i li entretalla la veu. "Però més em molesta que n’hagin sortit tots impunes, que no pagui ningú per totes aquestes morts i aquest dolor que vivim... Van deixar morir els avis a les residències i seguim com abans. ¡Ningú pagarà per això!", es queixa Montserrat Herrera, coordinadora de neteja d’una residència de Lleida. En el seu centre van morir 24 residents durant el primer mes de la pandèmia, el 30%. Altres treballadors que prefereixen mantenir-se en l’anonimat recorden que no van poder traslladar els avis malalts a l’hospital i que escassejaven mitjans tan bàsics per a la supervivència com les bombones d’oxigen. Metges sense Fronteres, que va ajudar 200 geriàtrics durant la pandèmia, afirma que es va incórrer en l’omissió de deure d’assistència. En canvi, el Parlament en el seu informe final sobre el tema conclou que hi va haver "errors" però no assenyala cap responsable. "Va ser el més horrorós que he viscut mai", explica Herrera sobre el que es va viure en el geriàtric durant el mes d’abril del 2020. La direcció del centre, amb més de 80 places, es va esfumar. Les treballadores es van quedar soles davant el drama. "Es van vulnerar molts drets humans al deixar-los abandonats, als usuaris i els treballadors: no teníem material ni ningú que respongués, ens vam sentir molt soles", segueix Herrera. Lamenta que només tenien mascaretes quirúrgiques que utilitzaven durant quatre dies seguits, que no tenien material d’autoprotecció. "Ens vam fer epis amb bosses d’escombraries". El pitjor dia, diu, en va ser un d’abril en què van morir quatre avis. "Recordo l’Andrés, el José, Emilio, el Pau... Eren persones de 70 anys sense patologies, que els quedava molta vida per davant. Va ser molt injust. I la diferència entre nosaltres i els hospitals és que a part de no tenir mitjans, nosaltres coneixíem aquestes persones i la seva família", explica. Dolor acumulat I és que, segons el seu relat, eren les treballadores del geriàtric les que havien de decidir qui salvaven i qui no. "És la realitat, ens tocava classificar qui derivàvem. Calia donar oportunitat a qui podia salvar-se, se sincera. De fet, el dolor acumulat va esclatar mesos després en un acte d’homenatge als morts. "Ens vam negar que vinguessin els directors", revela. Una altra auxiliar d’un geriàtric en l’àrea metropolitana recorda com de difícil era derivar els malalts a l’hospital. "Ens deien que no hi havia lloc, que esperéssim i que féssim cures pal·liatives. Ens deixaven sense oxigen o ens donaven una bombona per a set o vuit persones. Era increïble", es queixa aquesta gerocultora. "Va ser una cosa terrible", segueix aquesta dona, que no pot oblidar com van trigar a tenir accés al material d’autoprotecció. El que més enerva els treballadors de les residències és que res ha canviat. "Seguim amb les mateixes ràtios d’atenció i els sous baixíssims mentre els gestors s’omplen les butxaques". Les netejadores no arriben als mil euros al mes. I les gerocultores, que es queden en els 1.100 euros mensuals, han d’atendre deu pacients alhora.

"Decidíem qui vivia i qui moria"

Moltes treballadores de residències no oblidaran mai els mesos més durs de la pandèmia. Morien els avis i no tenien mitjans ni cap ajuda. «El que més em molesta és que ningú pagui per això», diu una.

El més llegit