Sense que es noti la cura

Les sequeres són cícliques i d’aquestes en parlen la història i la religió. Per a la Bíblia eren advertències de la fúria divina i els càstigs que es poden infligir als infidels. D’aquí ve la tradició de peregrinacions, rogatives i súpliques perquè el cel beneeixi la terra amb el líquid mannà a canvi de l’oportú penediment. Mentre dura, tal pot arribar a ser la impotència que fins i tot un agnòstic acaba agafant-se a la taula de salvació de la fe. No sigui que s’obri el miracle. Ho va demostrar Francesc Baltasar, conseller de Medi Ambient del tripartit amb la seva visita a Montserrat. Va ser el 2008, durant la plaga anterior, de la qual poc hem après. El risc d’obrir l’aixeta i que no en surti aigua és un dels temors que més inquieta la població. Ho saben bé els que periòdicament depenen de camions cisterna per al proveïment quotidià. Potser per això la conscienciació d’estalvi hídric és una de les primeres mesures que es prenen, abans fins i tot que les emergències hi obliguin. Gairebé sis milions de catalans hem entrat ja en aquesta etapa. Mentrestant, les discussions tècniques sobre què fer reprodueixen les del passat. I si llavors es parlava del transvasament temporal del Segre al Llobregat, avui s’insisteix en el de l’Ebre de Tarragona a Barcelona, encara que el tema es consideri tabú per temors electorals i el Govern de la Generalitat es resisteixi a abordar-lo preferint que el ministeri enviï barcos amb aigua dessalinitzada. La batalla de l’aigua és un altre clàssic i els efectes del canvi climàtic la reactiven. Pot enfrontar veïns i províncies, comunitats i estats, tal com demostren manifestacions i guerres. La política de la provocació sap jugar el seu paper en aquests casos i la de l’idealisme, proposar alternatives tan bonistes que, de vegades, sonen a il·luses. Per això és convenient que hi hagi un àrbitre que dirimeixi les diferències i jugui un paper centralitzador per evitar mals majors. Un tècnic que entengui les posicions enfrontades però que sàpiga imposar un criteri central que depengui molt més del coneixement i l’experiència que de les típiques batzegades, fruit de prejudicis i temors. La relació públic-privat passa per aquí i els seus resultats estan a la vista en aquesta col·laboració i en d’altres. Àngel Simón Grimaldos (Manresa, 9 de novembre de 1957) ha demostrat àmpliament aquesta perícia al capdavant d’Agbar (Aigües de Barcelona), el conglomerat empresarial que ha capitanejat i que s’encarrega de l’adequat subministrament a molts municipis d’Espanya, Europa i Hispanoamèrica. La seva capacitat de gestió el porta ara a exercir de conseller delegat de Criteria (La Caixa), deixant enrere una ingent aportació en la millora de la gestió de l’aigua. Element indispensable Com a bon enginyer especialitzat, Simón ha sabut resoldre diversos contenciosos a tots els nivells sortint-ne airós i demostrant que aquest bé natural però escàs necessita de l’observació, la cura i la inversió imprescindibles per superar els cicles negatius, fent arribar silentment a cada domicili un element indispensable per a la vida. I aconseguir que gairebé ningú, quan omple un vas, es pregunti quant esforç queda enrere. I fer observar que l’aportació principal de la factura que paguem no és per sufragar el resultat d’aquesta dedicació sinó per abonar impostos i taxes dels quals poc es parla i menys es qüestionen.

El més llegit