Al laberint

Mesos abans d’aquell octubre del 2017, una manifestació multitudinària va recórrer els carrers de Barcelona al crit de "Volem acollir". La marxa formava part de la campanya Casa nostra, casa vostra, mobilització que agrupava unes 900 entitats i col·lectius de tot tipus en solidaritat amb les persones migrants i refugiades. El coordinador va ser Ruben Wagensberg. Fins aleshores, un perfecte desconegut per a la majoria. La vida és plena d’encreuaments de camins. Amb cada elecció, es va traçant una ruta. O un laberint. Un llunyà juny del 2016 va marcar el mapa vital de Wagensberg. La tragèdia impactava a les fronteres d’Europa. Des de feia poc més d’un any, centenars de milers de persones miraven de fugir dels conflictes a Síria, l’Afganistan i l’Iraq. L’horror es va encarnar en el petit cos de l’Aylan, en una platja turca. Davant la paràlisi de les institucions europees, la mobilització ciutadana es va implicar en l’ajuda al refugiat. Wagensberg, com tants altres voluntaris catalans, va acudir a l’EKO Camp, al nord de Grècia. L’activisme no era un terreny desconegut per ell. Setmanes abans havia dirigit la campanya Allarga la vida per promoure la donació d’òrgans i teixits. L’origen va ser el treball de fi de curs que, com a professor de l’assignatura de servei comunitari de l’escola Súnion, els havia encomanat als seus alumnes. Que l’acció arribés a organitzar, entre altres activitats, un macroconcert a la Sala Apolo dona una idea de l’entusiasme del docent. L’impacte d’aquells dies al campament de refugiats a Grècia va portar Wagensberg a implicar-se a fons en l’ajuda al refugiat. La campanya Volem acollir va ser un crit massiu de germandat. Un clamor que va reunir persones de diferents colors polítics, que va despertar l’orgull col·lectiu. Vist en perspectiva, van ser dies d’esperança… i d’innocència. El missatge antiimmigració encara no havia calat. Quan ERC el va convidar a afegir-se a les seves llistes per al 21-D (2017), Wagensberg no va poder negar-s’hi. Per solidaritat amb els presos independentistes, i perquè creia en la independència per construir una societat més justa. No el movien motius identitaris, però sí la il·lusió d’un país creat des de zero, l’oportunitat d’una regeneració política, la possibilitat d’una gestió des de la proximitat, també en l’acollida de refugiats. Davant l’incompliment del Govern de Rajoy de les quotes d’acollida, el candidat apuntava: "Si la gent de Catalunya té molt clar que vol acollir, ¿per què no podem fer-ho?, ¿per què el Govern central no ho vol?". El que hem dit, dies d’innocència. L’acta de diputat no ha canviat el caràcter de Wagensberg. En les seves intervencions públiques fuig de la crispació. Rebutja les etiquetes, l’agressivitat i les crítiques fàcils. Destil·la empatia i somriures, fins i tot quan li va tocar declarar davant el jutge Marchena en el judici del procés. Tampoc ha abandonat el seu treball en defensa dels refugiats. El Pakistan (per ajudar afganesos fugits dels talibans) o Ucraïna (just a l’inici de la guerra) han sigut alguns dels seus destins. Polític activista Wagensberg és l’enginyer de so especialitzat en gestió d’empreses musicals que va acabar organitzant macroconcerts solidaris. És l’activista en la defensa dels drets humans que es va posar el vestit de polític per endinsar-se en les seves causes. És l’home que ha ajudat persones que fugen del terror, el que ha promogut la resistència pacífica i el que, ara, està en la mira del jutge Manuel García-Castellón, que veu en la seva participació en el Tsunami Democràtic un possible delicte de terrorisme. És, per cert, el net de jueus polonesos que van fugir als anys 30 i es van establir a Barcelona. Des de fa unes setmanes, el diputat està a Suïssa, treballant en la seva defensa i mirant de superar la por. Perquè Wagensberg té por. I no li importa confessar-ho. Té por, pateix atacs d’ansietat i està medicant-se amb antidepressius. Perquè la possibilitat d’una acusació per terrorisme no només està als antípodes del seu camí vital, sinó que suposa enfrontar-se a llargues penes de presó. I la por de Wagensberg hauria de ser la por de tots. Perquè l’assimilació dels desordres públics amb el terrorisme constitueix una amenaça inacceptable a la llibertat. Criminalitza la desobediència civil, intimida els activistes i, finalment, és una burla cap a les veritables víctimes del terrorisme. El deliri judicial continua traçant el seu laberint.

Al laberint

Ruben Wagensberg - DIPUTAT D’ERC AL PARLAMENT

El més llegit