La llei del silenci en el cine espanyol

"El secret més ben guardat del cine espanyol és el nom dels nostres assetjadors sexuals". Amb aquesta broma, el còmic Julián López va ficar el dit a la nafra durant la gala dels premis Feroz del 2018. Un any abans, un reportatge de The New York Times va destapar la caixa dels trons. El MeToo va rebentar el cine nord-americà. El totpoderós Harvey Weinstein va ser condemnat el 2020 a 23 anys de presó per agressió sexual i violació. Les dones que havia atacat, com l’actriu Asia Argento, es van mostrar orgulloses de "formar part de la revolució feminista més gran des de la conquesta del vot". La descomunal força del MeToo a Hollywood no s’ha contagiat a altres països. A Espanya, ni de lluny. ¿Per què? "Aquesta és la pregunta que ens fem totes en la indústria. Però deixeu de preguntar-nos-ho a nosaltres, parleu amb ells", respon a aquest diari una productora que prefereix mantenir-se en l’anonimat. Maribel Verdú i Leticia Dolera van ser les primeres a fer una denúncia social d’abusos en carn pròpia. Aitana Sánchez-Gijón va explicar que va haver de sortir corrents d’una habitació d’hotel on l’havia citat un director estranger per a unes proves. Carla Hidalgo va fugir d’un assetjador que li va dir que si no es ficava al llit amb ell no treballaria en la vida. La detenció del productor Javier Pérez Santana com a presumpte agressor sexual en els Feroz de l’any passat i el recent cas Vermut, destapat fa dies per El País, demostrenque l’assetjament i la violència sexual formen part de la indústria audiovisual espanyola. Destacats productors i directors declinen la invitació per parlar del Me Too a Espanya. El polifacètic Roberto Enríquez, conegut com Bob Pop i creador de la sèrie Maricón perdido, assegura que se sent completament lliure per parlar, precisament, perquè no està ficat de ple en la indústria. "En el cine espanyol hi ha depredadors i assetjadors. Tothom ho sap. Però un MeToo gegant com el dels EUA és impossible, perquè la nostra indústria és molt petita, fràgil i endogàmica. No ho resistiria, seria el seu final", destaca. L’autor mira directament als seus companys homes. "Som nosaltres els que hem de fer el pas. S’exigeix al feminisme que faci la seva feina, però els que tenim feina per fer som nosaltres. Ens hem de començar a plantar i a deixar clar que determinades actituds no són normals", remarca. El primer pas és identificar l’assetjament, i el segon, explicar-lo públicament. "Exigir heroïcitats és complicat", reconeix Bob Pop, que insisteix que el cine espanyol és una indústria tan precària econòmicament que, "si s’ha d’eligir entre menjar i pagar el lloguer o exigir justícia, s’escull la primera opció". De fet, el 77% dels artistes espanyols ingressen a l’any menys de 12.000 euros, segons l’últim informe d’Aisge, l’entitat que gestiona els drets de propietat intel·lectual dels actors, dobladors, ballarins i directors d’escena. Montxo Armendáriz, que ja el 2011 va mostrar el costat fosc dels abusos sexuals en la pel·lícula No tengas miedo, també s’atreveix a parlar clarament. "Sempre he manifestat tot el meu suport a víctimes de qualsevol tipus d’abús o agressió sexual i també la meva admiració cap als que tenen el valor de denunciar aquesta xacra. La nostra professió ha de plantejar-se molt seriosament aquest problema i prendre mesures urgents", explica el realitzador. Altres homes prefereixen no parlar. "Potser em salten al coll si ho faig", s’escuda un alt càrrec de la indústria cultural. Aquest és, precisament, el gran problema perquè el MeToo a Espanya no tingui la força que té als EUA. "Vivim en una societat profundament conservadora, i ens envolta una espiral de silenci", analitza Judith Colell, directora i presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. La indústria del cine és, sentencia, "un sector precaritzat en què les dones som les que més podem perdre. Això s’acabarà el dia en què, estructuralment, puguem no tenir por de parlar". L’acadèmia catalana, precisament, ha obert un departament contra els abusos i el pròxim juliol es coneixeran les seves dades. El Festival de Sant Sebastià també ha activat protocols antiassetjament i ha posat en marxa, des de la seva última edició, un telèfon d’atenció a víctimes d’agressions sexuals operatiu les 24 hores. "No només era ajuda telefònica. Facilitàvem assistència psicològica o policial. El que fes falta, però per sort no es va rebre cap trucada", expliquen fonts del certamen. Guia pràctica L’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIMA) ha fet un pas més enllà. Estan treballant en la creació de protocols i la inclusió de clàusules contra l’assetjament sexual dins dels contractes laborals. "L’assetjament sexual és una manifestació de l’abús de poder. Si el poder està a mans majoritàriament masculines, aquest assetjament s’adreça contra les dones. Lamentablement, el cine i l’audiovisual espanyol no constitueixen una excepció a aquesta realitat. Ha arribat l’hora de dir prou", expliquen fonts de l’associació, que també planeja una guia pràctica de resposta urgent davant casos de violència sexual per a cineastes. Queda molt per recórrer, però la indústria ha fet un pas de gegant. En les seves memòries, Lola Flores explicava com, quan feia poc que havia arribat a Madrid, "va vendre l’honra" a un antiquari per 10.000 duros en metàl·lic, diners amb els quals va treure salvar el bar dels seus pares i va muntar un espectacle amb Manolo Caracol. Els temps han canviat i cada vegada més les dones (productores, directores i actrius) són les figures importants i premiades del cine espanyol. Però encara hi ha molt poder masculí fosc i nociu. "El que necessitem són veus masculines que diguin que determinades conductes no estan permeses. Tots i totes hem mirat cap a una altra banda. No pot ser. Parlem-ne i deixem-ho de blanquejar", demana la productora María Zamora (Alcarràs). Als passadissos dels últims premis Feroz es va sentir molt una frase que, segurament, també se sentirà en els Gaudí i en els Goya: "¿On és la presumpció d’innocència de Vermut?". Zamora es regira davant aquest tipus de comentaris. "La denúncia social és molt important. De fet, els grans canvis que vivim es produeixen des del carrer, des de la societat. No té res a veure una denúncia social amb una denúncia davant un jutjat. Les víctimes són perfectament propietàries del seu discurs", afegeix.

La llei del silenci en el cine espanyol

Els casos de violència sexual apareixen amb comptagotes per por de perdre la feina, però el sector estudia ja incloure clàusules antiassetjament en els contractes

El més llegit