L’elegància d’un adeu

¿Qualitat del joc o resultat? És el fals debat futbolístic que tant agrada a una part de l’afició culer. Aquella que confronta el consol de les triangulacions amb la pena del marcador. I quan el final de temporada mostra una posició pitjor a la desitjada apel·la al domini de la pilota per augurar que la pròxima serà imparable. Tan vell com sabut, tan ingenu com ineficaç en temps de canvi. És el que té viure de records, que la nostàlgia altera la percepció i la ucronia –allò que hauria pogut ser i que no va ser– confon la realitat. Però això també forma part de l’essència d’un club que segueix a la deriva en tots els sentits buscant desesperadament un nord que es resisteix, un joc que intranquil·litza i un gol que escasseja. Ho va demostrar la pírrica victòria de dimecres davant l’Osasuna, però celebrant el gol de Vitor Roque com si Messi hagués tornat i ja no hi hagués demà. Però n’hi ha. I està allà marcat per un dubte raonable: ¿serà com l’espera el soci o com el dissenyaran els prestamistes? Incògnites Més incògnites a aclarir per part d’una junta directiva que fa creure que ho té tot sota control mentre les evidències la desmenteixen diàriament. Un altre dels tòpics del futbol és que se sol guanyar el partit següent al canvi radical d’entrenador. A tal casuística aquesta setmana s’hi pot afegir que el mateix passa després de l’anunci del tècnic de marxar a final de temporada... quatre mesos abans. Tesi que avalaria el resultat de dimecres. Xavi Hernández Creus (Terrassa, 25 de gener de 1980) és dels que ho pensa. La seva decisió va restar pressió a l’equip i l’equip va reaccionar, va dir. I així es va sentir alleujada aquella gran estrella a la qual les circumstàncies li van rebaixar lluminositat quan va passar de dirigir el joc sobre la gespa a fer-ho des de la banqueta. Enrere van quedar 17 temporades, 767 partits oficials, 85 gols, 25 títols i 32 trofeus. Un referent. També els dies de pelegrinatge dels mitjans a Qatar per commemorar grans efemèrides i evocar la glòria que ara alguns li neguen. Xavi es lamenta que el Barça és cruel. Que el pot fer sentir que no val com a entrenador. Que així també ho entenen Pep Guardiola, Ernesto Valverde i Luis Enrique. I que això no passa en cap altre club. Res de nou sota el sol de la Catalunya real. I és en aquest fatídic mirall del país amb el club i viceversa on aflora el millor i el pitjor d’una terra que, volent-se referent, sucumbeix als seus dimonis. Que necessita saltar del seny a la rauxa sense solució de continuïtat i on en temps de turbulències apareixen els salvadors que busquen mudances fent-se un lloc al crit de "¡pit i collons!". L’antítesi de Xavi Hernández. Incomoditat La discreció de l’egarenc tampoc li permet sentir-se còmode al costat dels reventaires professionals que aquests dies presumeixen de frenar l’amnistia a què ells mateixos aspiren. Per la seva carrera i la seva constància, pel seu esforç i la seva dedicació, l’home familiar, el company incondicional i el treballador lleial ha de sentir-se incòmode enmig de tant despropòsit. Se li podria objectar que sorprèn que se sorprengui, i potser per això ha decidit marxar amb temps i elegància. Per sentir-se alliberat, sí, però sobretot per fer l’enèsim favor al club al qual tant ha donat. Aquesta sí que és una mostra de fidelitat.

El més llegit