La infanta de les poques paraules

Potser en un futur, quan algú li pregunti pel seu matrimoni, que ha durat 26 anys, la infanta Cristina de Borbó respondrà "no ho sé, no em consta". La filla de Joan Carles I, l’emèrit, va començar al judici contra Urdangarin una carrera com a aforista, encara que no es coneix que s’hagi endinsat en el gènere. Sí que se li atribueix un jove i eixelebrat "pare, més val que t’agradi". Però amb aquest "no ho sé, no em consta", ha armat la seva gran obra literària, i teatral, dramàtica, i ha erigit un lema i fins i tot ha generat imitadors. Tots hem dit alguna vegada "no ho sé", excepte els polítics, que prefereixen equivocar-se a callar. No obstant, aquest afegit, aquest "no em consta", suposa ja un complement filosòfic vital amb el qual tirar endavant a la vida. Ara el que sí que li hauria de constar és el final definitiu del seu vincle marital. S’ha divorciat. A Barcelona, davant notari, que és com es fan les coses solemnes a la vida. Hi ha fins i tot qui es mor davant notari. Ho va avançar la revista ¡Hola!, que ha informat també sobre el règim econòmic establert. En síntesi: Urdangarin no rebrà una pensió, jo és que no sé com ha firmat això, s’està destrossant ell sol el doctorat en picaresca, però "es garantirà" (així, en impersonal, com si no fóssim vostè i jo els que els ho garantirem amb els impostos) que quan els fills del matrimoni estiguin amb ell puguin continuar mantenint un nivell de vida folgat. O sigui, que si cal anar a Londres a comprar, a Chinchón a prendre la fresca o a Miami a fer un volt però estan amb el pare, doncs hi haurà calé borbònic perquè no notin un descens en el bon viure. Discreta Cristina de Borbó, 58 anys de llicenciada en Polítiques, sisena en la línia de successió, està desposseïda del títol de duquessa de Palma i apartada de tot acte oficial de la família reial. Per a ella es va forjar la imatge moderna, catalana, en contraposició amb la de la seva germana, Elena, castissa, madrilenya, taurina. Durant anys la vam veure exemplar i treballadora, barcelonina, enamorada, eficaç i discreta. Però el jugador d’handbol va començar a fer de les seves, a obrir-se portes i a ficar-se en negocis tèrbols. Gol. I ella, aliena i encegada d’amor. Se suposa. Gol. Més li valdria haver caigut en una estafa sentimental, que estan ara de moda, d’aquestes de Facebook o Instagram, en què tios i ties boníssims falsos et diuen que ets molt atractiu i et demanen diners al cap de poca estona. Hauria sigut tot més curt i menys lesiu. Urdangarin va ser la seva perdició i gairebé la perdició de la monarquia, que resisteix un nombre taxat de plebeus baliga-balagues, calaveres o cames històricament, però que pot presentar fatiga de materials si el lladronici esdevé escàndol, judicis, titulars un dia sí i l’altre també. Començar una altra vida Perdonem més els delictes de bragueta que els de butxaca. A Cristina li queda ara la vida, una altra vida, per davant, amb la bona notícia que el seu fill Miquel ha decidit establir-se amb ella i amb el rum-rum del fet que té sentiments per algú, una nova il·lusió, per dir-ho en el llenguatge del cuore, mentre que Urdangarin ja viu amb el seu nou amor, que no és tan nou. Tot és efímer. Fins i tot ho és el seu matrimoni, que va començar amb un casament el 4 d’octubre de 1997 a la catedral de Barcelona, davant 1.500 convidats, entre els quals hi havia representants de 40 cases reials. Urdangarin hauria de fer conferències sobre la síndrome de l’impostor. Al principi, simpàtic i eixerit, musculat, esportista que conquereix una royal; després, espavilat empalmat que finalment paga amb la presó, cap de turc també, potser. On deuen haver anat els regals que es van fer en aquest casament, quants d’aquells convidats deuen estar ja morts, quina quantitat de vi es devia transvasar allà, qui hi va servir el pa. Cristina de Borbó podria culminar la seva carrera d’aforista, de confegidora de frases rodones, amb un "deixeu-me en pau", que bé podria pronunciar en la llunyania del seu país, novament enamorada, qui sap. Primer un "més val que t’agradi", a continuació un "no ho sé, no em consta". No és massa cosa. Potser quan llegeixi la Tetralogía de la ejemplaridad de Javier Gomá, hi pot aportar una mica més. Si és que no es queda en xoc.

El més llegit