L’Iran tensa el Pròxim Orient però evita el xoc directe amb Israel

Tot va començar després de la invasió nord-americana de l’Iraq, el 2003: Qasem Soleimani, líder de la Força Quds, la intel·ligència militar iraniana a l’estranger, va decidir, davant l’arribada de Washington a la regió per la porta gran, buscar una resposta col·lectiva, militar, als nous amos de l’Iraq. Amb Hezbol·là al Líban, amb qui les relacions ja existien des de la dècada dels 80, Soleimani va crear el que acabaria per anomenar-se Eix de la Resistència: un paraigua de milícies per tota la regió que, juntament amb Teheran, lluitarien contra el mateix enemic, els Estats Units, acabat d’aterrar, i Israel, el rival històric. Les incorporacions van anar arribant. L’Iran va promoure la creació de les Forces de Mobilització Popular (FMP), primer a l’Iraq i després a Síria. Aquestes milícies xiïtes, un Estat a l’ombra a l’Iraq, lluiten, encara en el dia d’avui, contra els Estats Units i l’Estat Islàmic en diferents fronts. A l’eix també es van unir el Gihad Islàmic i Hamàs a Palestina. L’última incorporació serien els houthis al Iemen, que controlen la majoria del país àrab i lluiten, des de fa una dècada, contra una coalició internacional liderada per l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units. "La raó per la qual l’Iran va crear aquest Eix de la Resistència no és perquè l’Iran tingui ambicions expansionistes. Aquesta coalició és purament una eina defensiva, estratègia que Teheran anomena "defensa avançada", explica Ali Vaez, membre del think tank internacional Crisis Group. Les debilitats "L’Iran és un país important a la regió, però és feble en les seves capacitats militars convencionals en comparació amb els seus adversaris. Per això l’Iran ha creat aquesta estratègia alternativa, de suport a milícies regionals. Fins ara, aquesta xarxa ha funcionat perquè hi ha una cola que la manté unida: els interessos compartits. La relació entre l’Iran i l’eix no és la d’un mestre i les seves marionetes. Més aviat, totes aquestes milícies decideixen independentment sobre els seus actes, però mantenen la seva estratègia conjunta amb l’Iran, i es coordinen", assegura Vaez. Dins d’aquesta xarxa, els graus d’amistat són diferents. Hezbol·là al Líban, per exemple, té una relació amb Teheran com la que tenen dos aliats de l’OTAN, segons aquest expert. Els houthis, en canvi, tenen un ampli historial d’ignorar ordres iranianes. "Es pot comparar amb el comunisme al segle XX. L’URSS tenia un rol de lideratge, però els partits comunistes de tot el món tenien un cert grau d’independència", assegura Arash Azizi, escriptor i professor de la Universitat de Clemson. "Teheran és el fundador, el que finança, el que equipa militarment, i evidentment el que lidera, però hi ha autonomia entre els membres", continua Azizi. Així, des de l’atac de Hamàs contra el sud d’Israel del 7 d’octubre passat, l’autodenominat Eix de la Resistència ha multiplicat totes les seves accions al Pròxim Orient, exercint pressió tant contra l’Estat hebreu com contra els Estats Units: Hezbol·là ataca esporàdicament Israel a través de la frontera entre Israel i el Líban; les FMP, sobretot a l’Iraq, bombardegen amb drons casolans setmanalment posicions nord-americanes al nord del país àrab; els houthis han aconseguit pertorbar greument el trànsit marítim internacional a través del mar Roig. L’Eix de la Resistència es mostra. "D’una banda, l’eix ha aconseguit demostrar que té capacitat d’acció. Però alhora, la xarxa no ha aconseguit els seus objectius estratègics. Aquests eren obligar Israel a parar la guerra a Gaza, i la guerra segueix. Després, van intentar forçar un alto el foc, i tampoc. Més àmpliament, l’eix vol fer fora els EUA de la regió, però des del 7 d’octubre, Washington té molt més pes militar al Pròxim Orient", explica Vaez. "En realitat, el que l’eix ha demostrat és que no està disposat a sacrificar-se per un membre del grup. Hezbol·là ha sigut molt mesurat mentre Gaza està sent arrasada. Això fa mal a la coalició, perquè dona el missatge que qualsevol membre és dispensable, afegeix aquest analista. Bombardeig dissuasori Fins a aquest mes de gener, totes les accions i els atacs els havien portat a terme les milícies de la coalició; l’Iran sempre se n’havia quedat al marge. La setmana passada, no obstant, el país persa va bombardejar amb míssils balístics tres dels seus veïns en quatre dies. "El que està fent l’Iran és intentar respondre. Israel ha atacat objectius iranians en múltiples ocasions en les últimes setmanes. Els EUA van assassinar Soleimani. L’Iran promet venjança, però no respon mai. Per això, els últims atacs de l’Iran són un intent de crear dissuasió als seus rivals. Però la resposta pakistanesa al bombardeig de l’Iran mostra que aquesta dissuasió ha fallat", considera Azizi. L’Iran, així doncs, es pot veure arraconat entre l’espasa i la paret. "El que em preocupa –conclou Vaez– és que si cada vegada més gent dins dels cercles de poder de Teheran es convenç que l’Iran no té poder de dissuasió, llavors es podrà arribar a la lògica conclusió que la millor forma de dissuasió per al futur serà la dissuasió nuclear. L’Iran cada dia està més a prop d’acabar amb el seu desenvolupament de la bomba atòmica".

L’Iran tensa el Pròxim Orient però evita el xoc directe amb Israel

Teheran ha nodrit una xarxa de milícies afins amb les quals guerreja contra l’Estat hebreu i els EUA

L’autodenominat Eix de la Resistència ha demostrat capacitat d’acció, però no ha aconseguit l’objectiu de frenar el conflicte de Gaza

La xarxa afí als interessos iranians funciona fins ara perquè comparteixen objectius

Les faccions no són meres marionetes, sinó que solen decidir els seus actes de manera independent

El més llegit