En un recent informe de l’Institut d’Estudis Financers es mostra que els preus de la vivenda han crescut al món, al llarg dels últims 47 anys, un 154% per sobre de la inflació. El que implica una taxa anual del 2%. Evidentment, la variabilitat és enorme. Des del creixement acumulat del 656% de Luxemburg, al decreixement del 46% a Colòmbia. En el mateix període la renda dels països ha crescut un 106%, i la taxa anual de creixement de la renda personal disponible ha sigut de l’1,55%. És a dir, els preus de la vivenda han crescut 0,45 punts percentuals anualment per sobre de la renda disponible, cosa que financerament s’entén com la prima de risc d’invertir en l’actiu vivenda però, vist d’una altra manera, implica una reducció en l’accessibilitat de la vivenda a escala global. És la doble cara de la vivenda, com a bé de consum i com a bé d’inversió. Els països on el preu de la vivenda ha augmentat més del doble de la renda disponible han sigut Austràlia, Luxemburg i els Països Baixos, i aquells en els quals el preu de la vivenda no ha arribat a augmentar ni la meitat de la renda disponible han sigut el Japó, Corea del Sud i Colòmbia. Una possible explicació a aquest fenomen mundial és la dinàmica de les grans ciutats europees i americanes, on el creixement de la població i l’escassetat de sòl ha tensionat els preus de les vivendes.