El capellà que predica l’alegria ‘pija’

No és difícil deduir que el capellà que s’ha fet famós perquè va intervenir en la renúncia sobtada del torero Juan Ortega a casar-se amb la cardiòloga Carmen Otte, una hora i mitja abans de la cerimònia que, pel que sembla, havia d’oficiar ell mateix, per tany a l’Opus Dei. Només cal fixar-se en el nom. Els que es diuen Josep Maria i es fan dir Josepmaria (tot junt) són, tots, de l’Opus, en memòria d’aquell Josemaría (tot junt) Escrivá de Balaguer que va fundar l’Obra i que va ser sant gràcies a la intervenció decisiva de Joan Pau II. Pels rumors que m’arriben, sembla que el torero i la metgessa s’han reconciliat, pocs dies després del fiasco, i encara podria ser que el casament es dugués a terme, si no és que Josepmaria Quintana torna a intervenir en la relació de parella. Només ells saben què va passar aquell dia. Expliquen que el torero va pronunciar una frase històrica ("¡No lo veo, es que no lo veo!") i que mossèn Quintana li va dir que, si no ho veia clar, era millor frenar. En canvi, va intervenir en la reconciliació de Tamara Falcó i un tal Íñigo Onieva, després de la confirmació dels desajustos emocionals d’aquest xicot. La qüestió és que Josepmaria Quintana és com una mena de capellà de la cort, un home de confiança en la fe, si més no, d’aquest univers petit de ridículs personatges de la premsa del cor. No crec que imaginés aquest final quan va ser ordenat sacerdot el 14 de maig del 2011, a l’edat de trenta-un anys, en una cerimònia romana que va presidir l’aleshores bisbe prelat de l’Opus, Javier Echevarría, a l’església de Santa María de la Paz (no s’ha de confondre amb la delicada joia barroca de Santa Maria della Pace), que és un edifici més aviat lleig, de 1950, on hi ha enterrat Escrivà i on es conserva la pila baptismal on va ser batejat el fundador. Se’n va fer ressò el Diari de Girona, en un breu en què es parlava de l’acte en què 34 diaques rebien el sagrament de l’orde sacerdotal i en què es feia referència als orígens del nou capellà, de Banyoles, i a la seva activitat com a professor d’educació física a col•legis pertanyents a l’Opus. També s’hi parlava de la tesi que estava redactant, per ser doctor en Teologia (a més de llicenciat en la cosa esportiva i en Pedagogia) per la Universidad Pontificia de la Santa Cruz, un centre (¿cal remarcar-ho?) vinculat també a l’Obra. De la tesi, en parlarem més endavant. És una "reflexió antropològica, social i moral de l’educació física a partir de les ensenyances de Joan Pau II". Josepmaria Quintana va néixer a Banyoles, sí, però s’hi va estar poc temps. És fill d’una família de profundes conviccions cristianes, amb deu fills (¿cal remarcar amb qui combregaven?) i que es va traslladar a Girona. El pare va ser professor al Bell-lloc (col•legi gironí de l’Opus Dei) i ell és net, per part de mare (Domínguez), d’un guàrdia civil. Segons les informacions d’amics eclesiàstics, té poca relació (per no dir gens) amb la diòcesi catalana, però, això sí, conserva un notable accent de les comarques orientals, sobretot quan parla en castellà, que és la majoria de vegades. Macrofestes del rosari Amb la mateixa habilitat retòrica i "humorística" que exhibia Escrivá de Balaguer, amb una molt feble consistència teològica i amb un llenguatge que volia acostar-se a la llengua de la plebs, fa servir la tecnologia per transmetre el missatge evangèlic. Durant la pandèmia va tirar endavant un canal de Youtube que es diu ConFEnados (brometa, marca de la casa) i també organitza per Instagram unes retransmissions en directe (Macrofiestas del Rosario) en què una colla d’acòlits pijos resen i expliquen anècdotes. El seu lema és "siempre palante y sirculando" [sic], i també diu coses com ara que l’Advent commemora la circumstància que "la Mare de Déu estava de vuit mesos". És la seva manera de ser simpàtic. Ho és. O ho representa. Sempre feliç, amb una dentadura blanca com la Virgen de la Alegría, a qui venera, de trets dibuixats amb cisell, com el seu pentinat, mossèn Quintana diu que "Déu em va cridar a ser titular en el seu equip i jo li vaig respondre amb un sí total". M’oblidava de la tesi, per cert. És un devessall de llocs comuns a partir d’un centenar d’al•locucions de Joan Pau II a futbolistes, esquiadors i atletes en general. S’hi lloen els valors de l’esperit i "la formació de la persona a través de les virtuts". La idea nuclear és que "l’home no ha de viure només de la pràctica esportiva, sinó que hi ha aspectes de més importància". Potser és això el que el capellà va dir al torero en la intimitat.

El més llegit