Dondedije dic, dic ‘green’

Van explicar el de Jon Rahm per televisió recolzats en imatges seves donant-li la piloteta, i a casa hi va haver festival de sorpreses: la meva senyora no sabia que algú anomenat així fos basc, el meu fill no sabia que existeix el minigolf de grans dimensions i jo no sabia que un tipus amb un físic més semblant al d’Homer Simpson que al d’Usain Bolt tingués estatus d’esportista professional. Sigui o no el golf un esport, allò de ser un professional –en el sentit de guanyar-se la vida amb això– no hi ha qui se’l pugui negar a Jon Rahm, després que hagi firmat un contracte de 550 milions d’euros per jugar en la LIV Golf, el circuit de l’Aràbia Saudita, abandonant per tant el PGA Tour, malgrat tot el seu pedigrí. 550 milions pesen més que el pedigrí, i això només per participar: s’hauran d’afegir a la xifra els premis en metàl·lic que aconsegueixi en els tornejos Els dards, el billar, els bolos, el golf, són activitats que tenen en comú que un pot practicar-les mentre es pren una copa i li pregunta al rival com estan els nens, "els meus bé, gràcies, el més gran comença aquest curs a la universitat". En elles es produeixen moltes menys lesions que en el futbol o en l’atletisme, cosa que parla ben clarament dels beneficis de l’alcohol i les converses amigables sobre la salut. A l’Aràbia no hi ha d’haver cap problema per parlar de la família amb el rival; un altre tema serà aconseguir una copa, ni que sigui de xacolí, tot i que un imagina que, amb 550 milions a la butxaca, aquestes coses semblen menys importants. Apreciat pels àrabs És normal que el País Basc produeixi bons golfistes. Per a un poble acostumat a aixecar pedrotes, llançar a centenars de metres una piloteta és peccata minuta. L’única dificultat és aprendre a fer-ho colpejant-la amb un pal, que si per ells fos, enganxant-li una puntada de peu l’enviarien a la mateixa distància, si no més. Rahm és dels que ha après a fer-lo amb tanta força com eficàcia, cosa que els àrabs han sabut apreciar millor que ningú; allà hi ha el xec per confirmar-ho. Jon Rahm ja era l’esportista espanyol més ben pagat, i ho és ara amb tanta diferència que el segon és el futbolista Koke, de l’Atlètic de Madrid, que cobra 16 milions a l’any. I a sobre, aquest no compta amb un cadi que l’ajudi a col·locar la pilota i li aconselli com pegar-lo quan xuta un córner. Rahm havia criticat en el passat la LIV Golf, i a alguns no els ha assegut bé que hagi canviat d’opinió per una fotesa de 550 milions, una fotesa de res. I això que canviar d’opinió és una de les tradicions més espanyoles, en especial des que es promociona des de la mateixa Presidència del Govern. Si per uns quants vots un pot opinar el mateix i el contrari sobre, posem per cas, la necessitat d’una amnistia, amb més motiu pot un passar de l’odi a l’amor a una competició si li posen davant un taló de 550 milions. És una quantitat tan elevada que un periodista –per si mateix la professió més mal pagada del món– no pot sinó elucubrar sobre el seu significat; imaginar-ho se’m fa tan difícil com concretar les mesures de l’univers, demostrar l’existència de Dios o veure completament un partit de futbol femení. Una vegada vaig tenir 550 euros al banc i em vaig espantar tant que fins que –per al meu alleujament, i gràcies a uns quants rebuts domiciliats– la xifra no va disminuir, no m’atrevia a sortir al carrer. Quan un s’acostuma a ser pobre, 550 euros en el compte corrent poden suposar-li autèntics maldecaps; ni tan sols sap en què podria gastar semblant dineral. Per fortuna –valgui la redundància– a Rahm no li vindrà de nou la seva riquesa; ell ja guanyava uns quants milions i no crec que l’espantin uns centenars més. Com molt hauria de caminar amb compte amb les estocades, és el que passa quan es fa públic el que un cobrarà. És més, ha reconegut que els diners han pesat en la seva decisió, però que no ha sigut el més important, que 550 milions tenen importància relativa. Que hi ha altres coses que ha valorat, com jugar a golf en equip, perquè ell és de l’Athletic Club i això pesa molt. Falta per veure si a l’Aràbia saltarà al green amb samarra blanc-i-vermella i si celebrarà els birdies al crit de "¡alabí, alabá, alabin bom-bá!". Rahm s’adhereix, així, a l’escola de pensament de Groucho Marx, que també afirmava que la felicitat no es troba en els diners, sinó en les petites coses: una petita mansió, un petit iot, un petit jet privat... Gràcies al seu nou contracte, o sigui, a haver canviat d’opinió, Jon Rahm podrà comptar amb aquestes petites coses que fan la vida més fàcil, en un país en el qual la majoria de rics pensen de manera molt semblant, només que a la llista li afegeixen també una petita quadra de cavalls i camells de carreres i un petit harem..

El més llegit