L’amenaça de la contaminació industrial batega sota terra a Sant Adrià: «Fa falta un estudi de salut»

La fetor s’agafa al coll i talla la respiració. Emana d’un contenidor atapeït de runa sense cobrir, arrencada d’una rasa oberta a prop de l’estació de Sant Adrià, davant diversos blocs amb desenes de pisos. Un treballador explica que van parar l’obra al ser advertits del risc per Laura González i Pedro Gusi, infatigables recercant el rastre de la contaminació a la petita ciutat enganxada a Barcelona: tot i que menys industrialitzada que dècades enrere, allà segueixen enclavades algunes grans empreses que assorteixen tota l’àrea metropolitana. Els dos veïns van prevenir els obrers del fet que, just on picaven, s’havia alçat Ugímica, que va produir milers de tones anuals de components per a pesticides, herbicides i plaguicides, majoritàriament cancerígens i ara prohibits. Tan ingent va ser la quantitat de productes perillosos fabricats al costat de les vivendes i tal l’herència tòxica que va quedar sota terra que, encara avui, la Generalitat ordena prendre precaucions en un dels principals passejos de la localitat. «No en sabíem res abans de començar. L’empresa ens va dir que ens protegíssim per acabar el treball i que analitzaria la runa», confessa un obrer, cobert amb mascareta. Gusi, químic industrial, no dubta a l’observar els desaprofitaments, tatxonats amb taques verdoses: «El que olora són lindà, fenols i organoclorats. Hi ha restes d’oxiclorur de coure, que empastifava els treballadors de blau. Els anomenaven ‘els barrufets’. Feien una olor tan forta que, quan anaven al bar al sortir de la fàbrica, els demanaven que hi anessin només en grups de dos o tres i marxessin aviat, perquè la pesta espantava la clientela». Esmenta substàncies que, en algun cas, la UE ha vetat per nocives. «Hi ha treballadors i veïns que van morir abans del que els tocava per càncer i altres malalties», completa González. Els dos es manegen amb traça de forenses pels parcs i els carrers sota els quals creuen que perdura un llegat impune, que les indústries van abandonar sepultat al ser desmantellades a Sant Adrià i la franja litoral de Badalona, tan a prop de Barcelona i, al seu torn, tan inadvertits. El tancament de la platja per la detecció de metalls pesants fa dos anys, les advertències de Brussel·les sobre la pobra qualitat sanitària de l’aigua de l’únic tram de costa obert als banyistes, la investigació judicial sobre la incineradora de Tersa i els contratemps en algunes reformes a l’aflorar la contaminació han posat davant el mirall la localitat de les Tres Xemeneies, ineludible, cobejada i pertorbadora icona de l’extraradi: durant anys, la polsina negra que va escopir sovint va cobrir els cotxes i la roba estesa. «S’han de cremar escombraries, produir electricitat i depurar aigua en algun lloc. Del que em queixo és que tot acabi aquí. Deu ser perquè ens consideren menys importants», etziba González, membre d’una plataforma ecologista local, la Marea Verde. Fa anys que indaga en el passat fabril de la població i l’empremta oculta al subsol. La investigació, obsessiva, l’ha abocat en un llibre autoeditat, ‘La memoria del silencio naranja’: suma més de 600 pàgines atapeïdes de dades, documents i, també, de frases lapidàries espanyades amb ràbia de perifèria. Amenaça latent «És un al·legat que neix de l’afartamenti la impotència de comprovar que la nostra salut val tres vegades menys que la d’altres persones que no viuen aquí», defineix González. Infermera de professió, està convençuda que els terrenys on persisteixen residus químics són una permanent amenaça latent per al municipi mentre no se sanegin. «Ho tenim tot: les emissions de les fàbriques que encara existeixen i, també, el problema de l’herència de la contaminació que ens van deixar. L’aire emmalalteix, però el terra també. Pensem que, sota de l’alfombra, hi queda molt per netejar», avisa. Gusi opina que el vast repertori d’indústries químiques, metal·lúrgiques i elèctriques que, amb freqüència, es van establir al costat dels domicilis de la localitat exigeix revisar de quina manera ha repercutit sobre la salut. «Fa falta un estudi epidemiològic rigorós dels habitants de Sant Adrià», planteja. Menciona les anàlisis que la Generalitat està practicant a Bonmatí (la Selva), on es tem que una fàbrica de bateries hagi exposat la població a nivells anòmals de plom. «Els compostos organoclorats dels pesticides, com que es van fabricar aquí, tenen un període de latència llarg, de dècades, fins que es desenvolupa un càncer, un sarcoma o un limfoma de Hodgkin», enumera Gusi, un ecologista ‘avant la lettre’: fa dècades, va recollir artefactes, mostres de substàncies i informes que les empreses van llençar a les escombraries al tancar. Algun dels dossiers rescatats admet que, «a causa de la perillositat dels productes manipulats», es requeria un ampli estudi de la qualitat de l’aire de la ciutat. «És informació molt desconeguda a Sant Adrià. No podia morir en l’oblit», pensa González. Els documents que Gusi va salvar cimenten el llibre, il·lustratiu dels despropòsits que es van perpetrar contra el medi ambient a la localitat: aquí es cremaven cada dia de 500 a 600 tones de ferralla al costat de les vivendes, els abocaments feien bullir la desembocadura del Besòs –els banyistes ho van denominar el «riu calent»– i es van omplir clots amb les cendres altament nocives dels rebutjos calcinats a la incineradora, després cobertes amb una capa d’asfalt per estendre un passeig que ha costat dos milions d’euros descontaminar. «Es feia a finals dels 70 i començaments dels 80, sense amagar-se’n. Una veïna recorda que, quan arribaven els camions a descarregar, hi havia qui buscava monedes entre les restes», revela Gusi. El perquè del títol de l’assaig al·ludeix a una sospita sorprenent: a Ugímica i una altra fàbrica a Badalona, Primma, es van elaborar quantitats majúscules de dos ingredients essencials per obtenir l’agent taronja amb el qual l’aviació dels Estats Units va ruixar el Vietnam. «Un transportista em va dir que s’exportaven primer a un magatzem i, d’allà, a la base de Morón. Però no en tenim proves, només la seva versió», matisa Gusi, que testifica que sí que va veure que es llançaven bidons de la fàbrica a uns pous quan es va clausurar per ordre judicial. Que de Sant Adrià poguessin exportar-se els components de l’arma química que va provocar desforestació i terribles deformacions en habitants del país asiàtic és tan sols una conjectura. Tot i així, certs paral·lelismes esglaien: per provar que les fugues a Ugímica comprometien la salut dels veïns, un funcionari municipal va demostrar en els anys 80 que, en uns arbres plantats al costat de la tàpia de la factoria, les fulles es cargolaven i s’ennegrien fins a assecar-se.

El més llegit