Un trajecte amb tren per la costa del Maresme en aquestes dates de l’any té un plus d’ensurt si t’asseus a la finestra que dona al mar. Pots arribar a sentir que res et separa de l’aigua: la platja pràcticament ha desaparegut en molts punts del recorregut i les roques que delimiten les vies semblen més fràgils que mai, com si una onada brava, de sobte, et pogués tocar. No sempre ha sigut així. Hi va haver un temps en què davant l’Ajuntament de Vilassar, creuat el túnel sota el tren, s’obria una platja a la qual havies de baixar aviat, al matí, per poder posar la tovallola a prop de la vora. Llavors no sabíem res de sorra importada i de crisi climàtica i els únics temporals que ens assolaven eren a finals d’agost i s’acarnissaven amb les rieres dels pobles, deixant inundacions de baixos, i una aigua del mar revolta i bruta, com la sorra.