Barcelona singular: les sorpreses de Baró de Viver

Una mica repte sí que és, aquesta ruta. Ningú amb seny es plantejaria acostar-se a aquest apartat veïnat com qui queda per fer unes birres a Gràcia o per passejar per un eix comercial de l’Eixample. Però tanta sensatesa impedeix fer-se amb l’altra Barcelona, la que per a la majoria no existeix però que és allà, amb els seus alts i baixos... i les seves peculiaritats. Baró de Viver –a part d’una bona porció del Bon Pastor– va ser l’últim nucli urbà afegit a la ciutat (1945), per exprés desig de l’Ajuntament de Santa Coloma, que no volia fer-se càrrec dels milers de persones que vivien en cases barates sense tributar, i que col·lapsaven la beneficència. Gairebé 80 anys després, la renovació del barri ha sigut total i, tot i que hauràs d’indagar bé, no dubto que et sorprendrà i que aviat trobaràs raons per no trigar a tornar a visitar-lo. 1. Ànecs a l’aigua El parc fluvial del Besòs El Besòs sempre ha estat allà, però rares vegades els barcelonins han tingut la sort de poder disfrutar-lo. Baró de Viver confronta amb la seva llera, i disposa –mitjançant rampes i escales– d’accés directe a la gespa que cobreix el parc fluvial. Malgrat que la ronda del Litoral va enganxada al riu, es pot esquivar aquesta via gràcies a un pont que brinda vistes bucòliques del que no fa tant semblava una claveguera. Aquesta construcció de formigó va substituir als anys 50 el Pont Vell de fusta que una dècada abans va esfondrar una ‘besossada’. Així es coneixien les catastròfiques crescudes que es produïen cíclicament, i que van causar danys el 1962 i 1971. Avui, quan el curs del riu baixa calmat, es poden veure ànecs i cada vegada més ocells i fins i tot llúdries alimentant-se de peixos, alguns d’autòctons, la presència dels quals indica que la recuperació mediambiental d’aquest tram final del Besòs ja és una realitat. 2. Contra l’oblit El Mural de la Memòria El periodista Josep Maria Huertas va escriure una frase que es va fer cèlebre: «No voldria ofendre ningú, però la primera vegada que vaig anar a Baró de Viver pensava que era la fi del món». Imagina’t com havia de ser aquest tros aïllat de terra on s’arribava amb autobús després de cues d’espera i per una carretera en pèssim estat. Fins a 1983 no va arribar el metro, i malgrat les millores portades a terme des d’aleshores, un recorda l’amic Huertas quan al sortir de l’estació es veu enmig d’aquest embolic d’autovies i autopistes que és el Nus de la Trinitat, construït amb motiu dels Jocs Olímpics. Per reduir el seu impacte acústic i dissimular tanta lletjor, els veïns van proposar que les tanques instal·lades al passeig de Santa Coloma s’omplissin de records sobre els orígens de la barriada. Actualment, molts textos dels plafons són illegibles a causa dels vàndals, que també s’han acarnissat amb les fotos històriques de la nevada del 62 o de totes les plantilles dels equips de futbol. Esborrar el seu passat és l’últim que es mereix una gent que a base de petites conquestes ha aconseguit dignificar aquella apocalipsi. 3. De Montjuïc a Santako El Gran Salón i les cases barates El polític monàrquic Darius Romeu, segon baró de Viver, va ser escollit el 1924 alcalde de Barcelona per ordre i gràcia de la dictadura de Primo de Rivera, però mentre va governar va acumular alguns mèrits, com per exemple inaugurar el Metropolitano Transversal (la línia 1 de metro) i donar el tret de sortida a la futura Zona Franca. El final del seu mandat va coincidir, a més, amb l’Exposició de 1929 i amb la construcció a Santako de prop de 400 cases barates destinades als barraquistes desallotjats de Montjuïc. Aquelles humils cases es van enderrocar a finals dels 80 i els seus ocupants es van mudar aquesta vegada a El Gran Salón, un complex residencial ambiciós, amb forma de circ romà, que Emili Donato va aixecar sobre l’antic camp de futbol. Al darrere, un monument de pedra immortalitza en miniatura des del 2011 un d’aquells habitacles singulars que el picot es va carregar. | Plaça de Baró de Viver / Rambla de la Ciutat d’Asunción 4. Última parada L’amagatall del Catalán Talgo A la perifèria d’aquesta barriada perifèrica (Ferran Junoy, s/n) s’assenta la base de manteniment de Sant Andreu, la instal·lació que acull els Talgo que urgeix revisar després d’un llarg quilometratge. Res fa presagiar que dins del recinte s’amaga un tresor, però allà descansa –des que va deixar de circular a finals del 2010– el Catalán Talgo. Aquest comboi d’un vermell intens formava part de la xarxa ferroviària de luxe Trans Euro Express, explotada per la SNCF francesa, que connectava Barcelona i Ginebra, oferint tan sols seients de primera classe. Però el realment nou era el model, el Talgo III RD, que portava incorporat un sistema que permetia passar de l’ample ibèric a l’internacional. Va ser aquest, per tant, el primer ferrocarril de l’Estat que va aconseguir travessar la frontera en lloc de quedar ancorat a Portbou. Ocasionalment, la màquina surt a prendre l’aire, quan s’organitza un viatge de llegenda per rememorar aquell trajecte cap a l’Europa moderna iniciat el 1968. I, com passa amb la majoria de trens, no s’escapa de l’acció dels grafiters, que probablement ignoren, quan el vandalitzen, el valor d’aquesta autèntica joia. 5. Menús casolans Bar Hermanos Gutiérrez L’Antonio i la Victoria eren dels que es mataven treballant. Ell, en una fàbrica de química i alhora tirant endavant el bar que a principis dels noranta aquest matrimoni sevillà va traslladar a uns baixos del carrer de Campins (número 7). «Em pregunto per a què tant sacrifici», em comenta afligida la seva filla Ana, sense haver digerit encara que l’Antonio –mort fa dos anys– ja no hi sigui. La resposta la té en aquests menús casolans que serveix al migdia, i que són fruit del llegat de la seva mare, una excel·lent cuinera. Diàriament, els camioners d’una pròxima fàbrica de ciment i els pencaires de les indústries i magatzems veïns acudeixen al restaurant famolencs, i si poguessin, en sortirien fent salts. Però és impossible: en marxen ben embotits. Diversos veïns, que són també clients assidus, m’han parlat meravelles de la paella dels dijous i dissabtes. I m’ho diuen un divendres. Per sort, després d’endrapar una fideuà exquisida i uns seitons arrebossats que tenen gust de mar. 6. Fàbrica de campions El Club de Lluita Per practicar la lluita lliure es requereix un nivell físic que no sé jo si és gaire compatible amb els àpats dels Hermanos Gutiérrez. Cal també acatar unes normes que per damunt de tot miren d’inculcar disciplina i respecte. És aquest, doncs, un esport que va com a anell al dit a un barri on qualsevol iniciativa que promogui la convivència és benvinguda. Al tapís del Club de Lluita Baró de Viver –fundat el 1962– s’han forjat estrelles que van guanyar campionats d’Espanya i que van competir en les Jocs Olímpics, com Alberto Recuero i Roberto Cano –el seu fill Robert entrena avui els petits, i els exigeix com ningú: «Això no és una escola bressol», puntualitza. Malgrat la dedicació que hi posen ell, el seu oncle Paco –que presideix l’entitat– i José Bernardo Fuella ‘Lete’, està costant atraure més nanos. Però no desisteixen en el seu afany: ofereixen beques per a les famílies necessitades, fomenten la participació del col·lectiu femení i organitzen tornejos. L’esperança que Baró de Viver torni a acaparar portades pels èxits del club mai es perd. | Clariana, 53. 7. ‘Verde que te quiero verde’ El centre cívic Baró de Viver no disposa d’un sol caixer. Tampoc de cap supermercat, ni tan sols d’un Vivari. I l’ens públic igualment escasseja: 0 ambulatoris, 0 biblioteques. Potser aquestes carències van pesar a l’hora de projectar un centre cívic: havia de ser l’hòstia. I ho van aconseguir. L’edifici, inaugurat el 2015, va ser el primer equipament sociocultural d’Espanya que va obtenir la certificació màxima en sostenibilitat, la LEED Platinum. Una aposta de l’estudi Territori24 que no és arquitectònica sinó ecològica: amb el que s’ha estalviat en disseny i materials, s’ha invertit en qualitat de vida. Tot el perímetre queda recobert per un jardí vertical, i segons l’orientació, hi ha més o menys finestrals, per aprofitar la llum solar o bé protegir-se millor del fred. Unes claraboies a l’altura del passadís central garanteixen claredat durant el dia, i a la sala polivalent, pantalles acústiques al sostre i diverses cortines que separen ambients ajuden a minimitzar el so. La teulada vegetal recull aigua de pluja, que s’utilitza per al reg de les plantes i per als lavabos. I per si no hi hagués prou verd, s’hi ha afegit un estany naturalitzat. El colofó és el pati, un fascinant verger. | Quito, 8-10.

El més llegit