Passejos singulars per Barcelona: la Rambla dels 135 passos

Em demanen que escrigui sobre l’altra Barcelona i no se m’ocorre res més, per començar, que portar-vos a un lloc tan desconegut com la Rambla. El meu suggeriment passa per fixar-nos en allò a què no es presta atenció, mentre caminem a tot estirar 100 metres; o el que és el mateix: 135 passos, dos minuts a pas lleuger, que és el que es triga a recórrer el primer tram d’aquest carrer emblemàtic i universal que, depenent de si s’és o no turista, genera amor o odi. Durant tres segles, la part superior del passeig va estar ocupat per la universitat primigènia, l’Estudi General (1536-1714), convertida després en caserna militar. I fins on arriben els meus records, aquest espai –després d’enderrocar-se el recinte– va acabar sent propietat del senyor Gonzalo, que s’enfurismava quan algú s’asseia en una de les seves cadires de pagament sense cap intenció d’abonar-li 50 pessetes. Avui es continua quedant a la rambla de Canaletes –on la font, o a la sortida del metro–, però al cap de poca estona la gent es dispersa, i es perd detalls que l’enriqueixen. 1. Els avis tribuners El fanal de Canaletes D’acord, és un fanal, però té més història del que sembla. Des del 1929, és allà, al principi de la Rambla. Tot i que una mica per accident. Al costat de set més, tenia una altra missió: il·luminar el centre de la plaça de Catalunya. Però una vegada realitzat l’encàrrec a l’empresa Biosca & Botey, Francesc de Paula Nebot va introduir canvis en el projecte monumental de Puig i Cadafalch, i va prescindir dels fanals. La solució va ser posar l’únic que estava acabat –dissenyat per Félix de Azúa– a la seva ubicació actual. Aviat s’ajuntarien al seu voltant avis tribuners experts a cantar alineacions i arreglar el món. -Hi ha hagut tongo. -No em faci riure, home, ¡no em faci riure! Pot ser que aquestes discussions monotemàtiques sobre futbol ja no donin per escriure cròniques periodístiques. O potser és que ja no existeixen periodistes com Martín Girard, pseudònim de Gonzalo Suárez. De xaval, aquest reconegut escriptor i cineasta prenia nota de tot el que escoltava, fins que se n’atipava: «Canvi de rotllana i em fico en una concentració d’andalusos». ‘El Noticiero Universal’ va publicar els microrelats del jove tafaner a la secció ‘La Farola de Canaletas’. 2. Viatges d’època L’intercanviador de Catalunya En l’encreuament de la Rambla amb Pelai convergien les dues muralles medievals construïdes en els segles XIII i XIV. S’alçava també la segona de les torres de Canaletes, i enganxat a ella, el portal de Sant Sever, la base del qual és encara visible al descendir amb l’ascensor que dona accés al passadís que condueix a l’estació de Catalunya dels Ferrocarrils Catalans. A l’obrir-se les portes, entristeix veure la persiana baixada del Bar Brollador, que ha perdut fins i tot el rètol. Desconec si segueixen al seu lloc els plafons lluminosos de formigó al petit menjador interior, uns dels quals recrea la font de Canaletes (el brollador que donava nom a l’establiment); o si es mantenen al peu de la barra les ceràmiques que il·lustraven diferents pobles de les Espanyes. El local aportava a aquest soterrani tan lleig i freqüentat un toc ranci que li anava que ni pintat. Només se salva, malgrat estar molt deteriorat, el treball artístic ‘La Rotonda dels Transports’, del qual són autors antics professors i alumnes de l’escola Massana. Es tracta d’un conjunt de peces de mosaic de gres, inaugurades el 1966 i restaurades el 2003, que representen diversos tipus de mitjans de transport, des d’avions rudimentaris i barcos de vapor fins a globus aerostàtics, bicicletes primitives i submarins estrambòtics, amb els quals m’imagino que Jules Verne hauria gaudit de valent. 3. Primer Burger King L’antic Bar Canaletes Si el 1978 ja va ser tot un esdeveniment la inauguració a la plaça de Calvo Sotelo (actual Francesc Macià) d’un Pokin’s, podeu imaginar-vos com es va viure l’obertura del primer Burger King. Feia només uns mesos que McDonald’s s’havia estrenat al veí carrer de Pelai, i ho havia celebrat sense reparar en despeses: amb una festa de tres dies en què van participar artistes de circ, marionetistes i castellers, i es van repartir una infinitat de regals. Ara li tocava el torn a la segona firma mundial en ‘fast food’, i bé que ho va fer, quan el 1982 va adquirir el famós Bar Canaletas. La multinacional es va presentar davant la premsa amb un dinar en el qual es va oferir escudella i carn d’olla, llagosta i crema catalana; i va proclamar que donaria «nou sabor» a la Rambla, atraient «ambient jove» i contribuint a fer-la més cosmopolita si és possible. Als ulls dels periodistes –m’imagino que encara amb el tiberi molt present–, Burger King «va salvar» l’històric establiment obert el 1916. En realitat, es va limitar a preservar part del mobiliari, les pintures –algunes, d’Utrillo- i els miralls que havien sobreviscut a la reforma del 1979, i que amb el pas del temps han anat desapareixent. Segueix dempeus, això sí, la balconada, amb les seves escenes campestres, que malgrat que desentonen amb l’entorn, poden interpretar-se com una invitació a anar de pícnic per Montjuïc i treure de la cistella a l’hora del piscolabis... un triple Whopper. 4. El president màrtir Placa Josep Sunyol i Garriga A Canaletes hi ha incrustada al voral una placa d’homenatge que ha de ser la més trepitjada de Barcelona. La làmina –amagada sota les taules de la terrassa del bar Núria– rememora la tràgica mort de Josep Sunyol i Garriga, president del Barça quan va esclatar la Guerra Civil que va ser afusellat després que, potser per un error del xòfer o qui sap si per un acte de traïció d’aquest, creués les línies enemigues durant una visita al capdavant republicà. Sunyol va ser diputat d’ERC al Congrés i fundador de ‘La Rambla’. Aquest rotatiu tenia la redacció en el número 133 (la planxa es troba just davant) i els diumenges reunia molts curiosos davant, summament atents als resultats de la lliga de futbol que s’anunciaven en una pissarra. Va ser així com, molt probablement, es va iniciar el costum de celebrar a Canaletes les victòries més cèlebres de l’equip blaugrana. Per cert, a la placa no es fa cap referència a cap altre dels ocupants del vehicle en el qual viatjava el mandatari culer, mort també en aquella emboscada: Pere Ventura, el Guantes, exporter de l’RCD Espanyol que al retirar-se va exercir de periodista a ‘La Rambla’. 5. Un bar (honest) amb vistes La terrassa del Yurbban Cada vegada hi ha més hotels que permeten l’accés a la terrassa als que no s’allotgen, tanmateix, el cel de Canaletes continua sent un territori prohibit per als barcelonins que anhelen descobrir vistes insòlites de la seva ciutat a canvi d’un refrigeri en general car. L’últim establiment hoteler que ha obert a la zona és el Yurbban Ramblas Boutique Hotel, a la Casa Joan Busquets (número 129). I té terrassa, però restringida als clients. Segurament per això s’han atrevit a posar un bar «honest» (així ho anomenen), sense ningú que atengui. Els usuaris poden consumir a plaer aigua embotellada, cervesa, vi i llimonada, amb el compromís que siguin sincers i informin a la recepció del que han pres. Per als més curiosos, també hi ha prismàtics (tenen la plaça de Catalunya a l’abast). Seria aconsellable que tant delit no postergui la traca final: baixar a sopar al Canaletes. L’antiga cerveseria Baviera, vituperada per les seves tapes mediocres i el seu cost abusiu, s’ha transformat ara en un restaurant de cuina catalana a la brasa, amb productes de proximitat i ¡sense fregidora! 6. Combinats exclusius El Rossi i el Miró del Boadas Quan Miguel Boadas, fill d’emigrants catalans, va abandonar la seva Cuba natal per venir a Barcelona, era ja un ‘bàrman’ de prestigi que havia demostrat els seus dots en l’art de combinar licors. L’ofici el va aprendre en el llegendari Floridita de l’Havana i el 1933 va fer el salt amb l’obertura del seu propi negoci. Des d’un bon començament elaborava un còctel inventat per ell, el Rossi, amb què obtindria un diploma que va ser un preludi del seu ulterior èxit. Conté curaçao, vermut vermell, dubonnet i ginebra, i és de les poques begudes del Boadas Cocktail Bar que no apareixen en la llista de la International Bartenders Association. Una altra raresa és el Miró, que el 1978 Maria Dolors Boadas –filla del fundador– va servir a l’artista després d’entregar-li la Medalla d’Or de la Ciutat, i que es va crear expressament per a l’ocasió. Recullen les cròniques que Joan Miró se la va beure d’un glop –tenia 85 anys– i que va reaccionar amb gran satisfacció: «¡Carai, que bo!». Porta dubonnet, Grand Marnier i el whisky escocès que sempre demanava quan visitava la cocteleria. Actualment gairebé ningú es demana al Boadas un Rossi, i encara menys, un Miró. Però quan això passa, se li sol entreveure al cambrer una ganyota còmplice. Sí, jo soc i seré sempre un dels vostres.

Passejos singulars per Barcelona: la Rambla dels 135 passos

Marc Piquer, l’explorador urbà del compte de Twitter @Bcnsingular, estrena les seves rutes insòlites a ‘On Barcelona’. Avui redescobreix un lloc tan freqüentat com Canaletes

El més llegit