Un dels períodes més difícils de la vida d’Oscar Wilde va tenir lloc entre el 1895 i el 1897, quan l’escriptor va ser acusat de «sodomia i escàndol públic» i va estar a la presó durant gairebé dos anys. Finalitzada aquella etapa es va decidir a plasmar-la en un poema, La balada de la presó de Reading. Aquesta obra ha sigut el punt de partida del musical de creació Balada per un home mort escrit per Estanis Aboal amb música de Jesús Horcajo, autors d’altres treballs com Vegans, el musical o Pols a la memòria, que pot veure’s els dijous i diumenges al Teatre del Raval fins al 27 de juny.

L’escenari, com no podia ser de cap altra manera, representa els barrots metàl·lics de dues cel·les d’una presó, flanquejats per una escala de fusta que estarà situada a diversos llocs. La petita orquestra, formada pel mateix Horcajo (piano), Edu Marías (violoncel) i Quique Martínez (percussió), se situa a l’esquerra a la platea. El número inicial, Balada dels culpables, és coral una mica en la línia del pròleg de Sweeney Todd i fa referència als protagonistes com els oblidats del món, una introducció potent amb molta energia. Al mateix, Wilde (Joan Gil) s’acomiada del seu jove amant mentre un altre home fa el mateix amb una dona.

El company i Salomé

Wilde encara no és conscient d’on està, fa broma amb el carceller i coneix el seu company, John (Estanis Aboal), i intenta ser positiu dient-li que Podria ser pitjor. Per un moment tendim a pensar que serà semblant al musical sobre El petó de la dona aranya, però acaba anant per altres camins. Més tard John rep la visita de la noia de l’inici i descobrim que és la seva germana (Marta Ginesta) que li assegura que l’ajudarà fins al final a He intentat entendre’t. És un individu que ha sigut condemnat a mort per haver assassinat la seva dona per motius que desconeixem i ella apareixerà vestida de blanc com una presència fantasmal (Laura Miquel), com si fos la mort, per parlar amb ell.

A l’escriptor el seu company li recorda a Juan Bautista el que serveix per fer una comparació amb la princesa Salomé (vestida de vermell), la dona d’Herodes Antipas que va demanar el cap del predicador en una safata de plata, i sobre la qual Wilde ja havia escrit una obra. La sang, tant en aquest cas com en els posteriors, és subtilment representada amb un mocador vermell que va desenrotllant-se. Laura Miquel tindrà el seu moment de lluïment amb Estimat John i al duo que interpreta al costat de Ginesta, dues grans veus que estremeixen.

La il·luminació i l’atmosfera

L’obra també aborda els maltractaments que pateixen a la presó, molt hàbilment representats amb l’ajuda de la il·luminació, les escenes més tenses, així com la soledat que senten els dos reclusos i les seves ànsies de llibertat. Resulta una mica repetitiva cap a la meitat del relat, quan les escenes no fan avançar massa l’acció tot i que es compensa amb un desenllaç dramàtic amb gir inesperat inclòs i un final coral apoteòsic.

Un muntatge valent i arriscat que utilitza hàbilment els limitats recursos que disposa, compta amb algunes cançons i interpretacions meritòries i la presència de les quals al mateix Raval li atorga alguna cosa més d’atmosfèric. També resulta interessant l’ocupació de frases de l’autor amb aquesta prosa tan elegant i alhora mordaç tot i que aquí no hi hagi espai per a la comèdia. El Wilde més desarmat i, alhora, el més personal, el més íntim i sincer en una balada trista escrita per un artista que mai tornaria a ser el mateix.