En aquells temps, quan els oceans van separar l’Atlantis i va sorgir l’alba dels sols d’Àries, hi va haver una època increïble en què els barcelonins sopàvem fora. Només la gent gran ho recordem. I sempre ens prenen per bojos quan apel·lem a la nostàlgia i plorem l’efervescència d’un passat hedonista en què, quan es feia fosc, sortíem al món exterior més empolainats que la Castafiore, amb gana canina i molt sarau per cremar.