Si acostumes a anar arestaurants, de seguida identificaràs el subjecte. L’has vist moltes vegades. Saps de quin peu calça. Si, al contrari, ets una persona impressionable i només menges fora quan hi ha lluna plena, t’empassaràs la seva pantomima i sortiràs del restaurant pensant que, en aquest món de guanyadors, pintes menys que el presentador que li aguanta la bossa a Ana Rosa Quintana. 

Compte amb elflipatdels restaurants. Sol portar americana de cotó, braçalets de pell, texans lleugerament descolorits i sabates. És la imatge del triomfador casual, un xoc impossible entre Pipi Estrada i Joan Laporta. Sol portar cabell de ric, és a dir, unes clenxes engominades que li brollen del clatell com cards. I la seva colònia i bronzejat t’encegaran com si fossin gas pebre.

El flipat es mou pel local com si fos a casa seva

El flipat es mou pel local com si fos a casa sevaElflipatdels restaurants es creu que entén devins, demana ampolles de 50 euros, fa gàrgares amb el brou i xoca el puny amb el sommelier. Mira de reüll els altres clients i confon les seves cares de vergonya aliena amb rictus d’admiració. Farà tot el possible perquè el sentis, el vegis i et convencis que és un paio molt important (i tu no).

El flipat dels restaurants saluda elscambrerscom si haguessin sigut companys de batalló en la guerra de Corea. Abraçades aparatoses, aplaudiments a l’esquena eixordadors. Es mou pel local com si fos a casa seva. Es fica a la cuina sense permís per pessigar-li les galtes alxef. No et deixis enganyar per la seva posada en escena i ni se t’ocorri menjar amb ell: segons abans que arribi el compte, dirà que té una urgència i deixarà passar els minuts al vàter fins que hagis pagat aquest sopar que t’havia promès que us sortiria gratis, «perquè en aquest restaurant em coneixen».