El parc de Barcelona on David Carabén es va aficionar a córrer

Parlar amb David Carabén hauria de ser, en principi, parlar de música; al cap i a la fi, estem davant el líder dels estimats Mishima. Però és igual de fàcil que aparegui un altre tema. Amb prou feines començada aquesta conversa sobre el seu amagatall favorit, que surt el futbol. El porta a la sang: recordem que el seu pare, Armand, va ser gerent del Barça entre el 1970 i el 1975. El novembre passat, David, director de programes clau de Barça TV, era presentat per Laporta com a comissionat del 125è aniversari del club. I aquest gen del futbol està passant de generació en generació en la família. "Els meus dos fills, el de 19 i el de 14, han jugat a futbol a la Penya Anguera", explica. "És una penya que té la base a l’Escola Industrial, però, a partir d’una certa edat, els nanos s’entrenen a l’INEFC, a l’Àrea Olímpica de Montjuïc. Quan hi vaig començar a portar el meu fill gran, m’emportava un llibre o m’estava amb el mòbil. Fins que al final em vaig dir: ‘Home, aprofita aquesta hora o hora i mitja i ves-te’n a córrer o el que sigui’. Vaig començar a córrer pel parc i m’hi vaig aficionar bastant". David va descobrir Montjuïc passejant amb el seu pare i el seu germà gran, també anomenat Armand. Aquest és el seu primer record del parc. Temps després, aquí es treia el carnet de conduir: "Anava a l’Autoescola Aribau i feia les pràctiques per aquesta zona". També el lliga al lloc una grata memòria professional: "Mishima va tocar aquí una vegada el 2011, al festival Montjuïc de Nit. El concert va ser davant del castell, a la fossa de Santa Elena. És un dels més multitudinaris que hem fet; segons crec recordar, era gratuït. Tocàvem amb Abraham Boba, que coneixíem d’haver-nos creuat gravant discos amb Paco Loco". Tot i que lector empedreït, Carabén reconeix no haver investigat gaire sobre el lloc. Si hagués de fer-ho, segurament començaria pel castell: "A Barcelona tenim dos emplaçaments d’origen militar, la Ciutadella i el Castell de Montjuïc, amb canons que apunten cap a la ciutat. Més que protegir-nos d’enemics exteriors, apunten cap a nosaltres. L’anècdota sempre m’ha fet gràcia". Li recordo a David que a Hasta que lo miras, tall final d’Ara i res (2017), cantava el següent: "M’agradaria fer una cançó com aquella de les Nits sobre les muntanyes d’Holanda / Jo la podria fer sobre els molins de Montjuïc". "És un tema sobre les coses impossibles", recorda. "Començava a dir un munt de coses impossibles de Barcelona o altres llocs; trobar barcelonins al passeig de Gràcia, per exemple". No només es troben cançons en la soledat més íntima, amb guitarra o piano com a única companyia. Els passejos per Montjuïc poden servir. "Josep Vicenç Foix deia que per escriure s’ha de ‘llegir, llegir, llegir’ i ‘caminar, caminar, caminar’. He començat moltes cançons taral·lejant mentre caminava o perquè mentre caminava se m’ha acudit alguna idea de text; perquè havia fet alguna lectura i llavors passeges i et passa pel cap alguna frase. Hi ha una part sensual en anar veient com desfila el paisatge. Tu ets l’únic que és constant; i això et reforça una mica l’ego, perquè tot canvia menys tu. Et crea la ficció que tu ets l’etern i totes les altres coses són transitòries". Carabén torna a recórrer a una cita, en aquest cas de Picasso, per parlar de la seva relació amb la inspiració: "La inspiració existeix, però t’ha de trobar treballant". D’altra banda, creu que la feina no ho és tot. "Jo he compost discos anant a l’oficina i, temps després, quan els escolto, entenc que allò era un exercici d’estil abans que el producte de qualsevol necessitat expressiva. Això no vol dir que una cançó feta tan sols per jugar amb la forma no pugui ser excel·lent, i fins i tot superior a una de composta per necessitat". Autodefinit "tastaolletes", Carabén ha fet últimament moltes ("massa") coses noves i diferents, com per exemple, formar part el 2022 de la Caravana Delta, experiència de transhumància primaveral a les Terres de l’Ebre. "Això va ser idea d’un vell amic, l’escriptor Gabi Martínez, algú que també dona moltes voltes al tema de fer camí, passejar, reconciliar-se amb la natura... En realitat, bé, bé, no sé què fer amb la meva vida. He pogut escriure, que em sembla un privilegi. He pogut fer periodisme, he pogut fer televisió, he pogut fer música. I això és, en realitat, el que més m’agrada: compondre". Sobre un futur disc de Mishima, hipotètica continuació de l’inspirat L’aigua clara del 2022, té poques notícies: "La notícia és que tinc ganes de compondre. El Marc [Lloret, teclista del grup] està lluitant amb un càncer, cosa que complica una mica pensar a mitjà o llarg termini. Però el que necessito és, sobretot, saber que tinc aquest gruix crític de cançons que indica un camí".

El parc de Barcelona on David Carabén es va aficionar a córrer

El líder de Mishima explica la seva relació amb el Parc de Montjuïc, on es va aficionar a córrer mentre esperava que el seu fill gran sortís d’entrenar-se a futbol

El més llegit