Això és una espècie de versió metafísica, i sense Bertín Osborne, de la porta embolicada en fum de ‘Lluvia de estrellas’. Quan vaig travessar aquest túnel fosc per última vegada, el 1997, tenia 16 anys, una Vespa de llana plena de llànties, un embolic magnífic al cap i sonava ‘Basket Case’, de Green Day. Un pestanyeig i, un quart de segle després, recorro aquest mateix túnel amb corba, ara il·luminat en tons malva, amb un jersei negre de coll girat, el mòbil a la mà per si la cangur m’avisa d’alguna catàstrofe a casa i sona una cançó d’Helado Negro, un sofisticadíssim músic de Brooklyn d’arrels equatorianes.