Bar Mónaco, el millor túnel del temps de Barcelona

Quan es va despertar, el Simón, el cambrer, encara continuava allà. Posem que aquest client inventat s’havia quedat adormit, que era un d’aquests amb tendència a sestejar a les barres. A l’obrir els ulls, no sabria enfocar si havien passat cinc minuts o 50 anys. Sens dubte, allà segueix aquesta barra preciosa revestida de fusta pintada de vermell, totes aquestes ampolles de licors forts, aquest terra deterratzo dels setanta, aquestes copes decorades amb tovallons de paper de colors. I, molt especialment, totes aquestes plantes i flors de plàstic, intactes. El Simón, no obstant, l’amo i senyor del local, no té 27 anys, sinó 77. I a més el disseny de l’etiqueta d’aquesta Estrella que ara acaba d’estendre-li també és diferent. Vegeu aquesta publicació a Instagram Una publicació compartida per Sol Pérez Yeste (@yestesol) No és estranya la confusió del client, i no per aquest son etílic, sinó perquè aquest lloc, el Bar Mónaco, al carrer Pallars, 164, és alguna cosa així com un d’aquests insectes conservats en una bola d’ambre. Igualet ara que fa dècades, fins i tot en aquesta sala a què s’accedeix obrint una porta de vidre esmerilat: futbolí, billar (hi ha un gerro amb formidables flors artificials al tapet), la màquina de tabac que sembla la jukebox de Bande A Part o de ‘El extraño viaje’, l’estucat venecià de les parets, el teginat del sostre en tons turquesa, del qual pengen banderins de festa i fanalets xinesos, les cadires d’escai granat, la tele Panasonic de tub. Darrere de la barra, el gran Simón, que probablement ostenta el rècord de cambrer més longeu en un mateix establiment. Secret a crits El Simón va arribar en els seixanta de Sòria sent un xitxarel·lo. I després d’un breu pas per Correus, i per restaurants de la costa, i per un ja de la seva propietat a prop del Bagdad, va obrir el 1973 aquest temple que, mig segle després, encara s’anuncia a la porta amb un elegantíssim neó on es llegeix: Mónaco. Vegeu aquesta publicació a Instagram Una publicació compartida per Núria Manchado (@bcnlastcall) No em fa por anunciar aquest secret a crits aquí, ja que només hi podràs ser una bona estona si et comportes. «Això és un lloc públic, però no per a tots els públics», li agrada dir al Simón, que m’acaba de servir una safateta de xips amb la cervesa: una llegenda viva, el mateix que després de jubilar-se va passar a cedir la meitat del guanyat a la Seguretat Social per continuar obrint, amb els seus cabells grisencs pentinats cap enrere, la seva impecable camisa de quadres i també amb aquesta loquacitat discreta no només dels bons cambrers, sinó dels millors amfitrions. El Bar Mónaco, així batejat en honor a les princeses radiants del principat, és, diguem-ho ja, un miracle. La demostració que alguns llocs especials són l’única manera descoberta fins avui de viatjar en el temps. Si un dia m’assec en un dels tamborets i de sobte se’m posa a parlar un obrer de les fàbriques de Poblenoudels vuitanta (un amb mostatxo i granota blava) no m’estranyaria més que si ho fa un individu dissenyador del 22@. Anar-hi una vegada és com haver-hi anat moltes, en moltes èpoques. Ara només hi ha el Simón, però hi van arribar a haver vuit empleats servint menús i, diria, encara es pot olorar el capipota del 78 i escoltar a la ràdio el cop d’estat. I no és estrany que se m’hagi acudit començar amb un relat fictici. Perquè, de Netflix als Javis, el lloc se’l disputen sempre pel·lícules i sèries per localitzar-hi les seves ficcions. El secret, em temo, està en aquestes flors, sempre obertes, que no es panseixen, que no beuen aigua. Com aquest bar, com tu si un dia obres la porta sota el neó.

El més llegit