Els millors no-llocs de Barcelona, per Miqui Otero

Diuen que els barcelonins s’emocionen si un desconegut els pregunta el nom, encara que aquest algú sigui l’empleat de l’Starbucks abans d’escriure’l al got de cartró del seu frappuccino. Cada vegada a menys cellers o petits comerços s’estableix una relació personal. Molts llocs són, de fet, no-llocs. I per això aquesta ciutat podria plorar la mort, fa escassos dies, de l’antropòleg francès Marc Augé, que va encunyar el terme ‘no-lloc’ per parlar d’aquests espais de trànsit, d’aeroports a centres comercials, on l’ésser humà és un nombre, on no hi ha interacció, on, en fi, ni tan sols un nom, ja no diguem un sobrenom, l’individualitza. Duel per una franquícia Pensem, per exemple, que a Barcelona es va plorar profusament la desaparició d’un Bracafé. En altres ciutats la ciutadania lamenta el tancament d’una antiga taverna del segle XVIII o d’un negoci familiar vuitcentista. Nosaltres n’anem tan necessitats que es va muntar una campanya de dol perquè tancava una franquícia, ¡una franquícia!, la del carrer de Casp, d’una famosa cadena cafetera. Aquí sabem que si desapareix una llibreria hi posaran un Mango i que si es tanca un cine hi apareixerà un Bonpreu. Si el que tanca és qualsevol petit establiment, obrirà una botiga de fundes de mòbil. Però fem una equació: si Barcelona és un no-lloc, anar als millors no-llocs de Barcelona els convertirà en llocs (no soc gaire bo en matemàtiques). A l’agost les ciutats són encara més no-ciutats. I jo podria proposar freqüentar el Carrefour, per socialitzar el seu aire condicionat i passejar com per una fresqueta avinguda de Donosti, sense necessitat de comprar, mentre un taral·leja les cançons que hi posen (m’encanta la versió corporativa que canvia ‘Daddy cool’ per ‘Carrefour’, quan la canten els meus fills). Augé es fixava molt en els aeroports com a no-llocs i jo suggereixo anar a veure avions als bancs de pedra al costat de la platja del Prat, on sembla que els puguis agafar amb la mà com King Kong. També m’agrada especialment pujar i baixar al Funicular i fer drecera per l’Fnac. A Ikea, per exemple, hi ha tot el cicle de la vida: proposo una plàcida tarda, en què es pot jugar amb els peluixos, menjar mandonguilles com a Estocolm, ronsejar una estoneta a la zona de sofàs (un podria viure tota la vida a la zona d’exposició d’Ikea). O fantasiejar que es va a un autocine dels de les pel·lícules de Hollywood dels 50, visitant el McAuto de l’Hospitalet. O un còctel en un hotel, el Rivoli de las Ramblas (fins i tot amb una maleta buida). Transbords amb concerts Quan vull reflexionar sobre el pas del temps i de la vida vaig al transbord del passeig de Gràcia (fins i tot hi ha concerts) i quan em pregunto per què nassos malvisc en una ciutat passo per un Tiger (¿és que al món rural hi ha aquests temples de la xorrada barata i mona?). Saramago va fer del no-lloc una caverna per lamentar la rellevància cultural dels centres comercials, però pel·lícules com ‘Mallrats’ els defensaven com a lloc de trobada adolescent.¿Pot sorgir el primer amor en un 100 Montaditos? Sí, com creixen orquídies en fangars. Aquest tipus de rutes per no-llocs reconcilien amb el pitjor de la ciutat, fins i tot quan és menys ciutat, a l’agost. Com va dir el poeta novaiorquès Frank O’Hara: «Ni tan sols puc gaudir d’un bri d’herba si no sé que hi ha una parada de metro a prop o una botiga de discos o algun altre signe que la gent no lamenta per complet la vida».

Els millors no-llocs de Barcelona, per Miqui Otero

Aquesta és una ruta que reconcilia amb el pitjor de la ciutat fins i tot quan és menys ciutat: a l’agost

El més llegit