El nedador (de les piscines de Barcelona), per Miqui Otero

Era un d’aquells diumenges de mig estiu en què tothom es repeteix: «Ahir a la nit vaig beure massa». Així arrenca aquesta columna. Així podria arrencar el teu diumenge vinent. Així, amb aquesta frase, arrenca el llegendari relat ‘El nedador’, de John Cheever. Neddy Merrill és un home de mitjana edat que, amb una mà a l’aigua safir d’una piscina privada i una altra al primer got de ginebra, té una idea de bomber que pretén portar a terme amb rotunda serietat. Nedar a totes les piscines El que es proposa és recórrer el camí que el separa de casa seva, a uns 12 quilòmetres al sud, nedant totes les piscines que trobi pel camí. Ho farà amb un petit, gairebé ridícul, banyador: amb aquesta vestimenta es colarà en piscines de famílies de les quals mai accepta invitacions, en la d’un amic malalt a qui no ha donat suport i fins i tot en la d’una examant ofesa. Tot començarà genial, però aviat el cel s’ennuvolarà amb mals presagis i es desencadenarà una tempesta, i haurà de passejar vestit així per cunetes de carreteres (es burlaran d’ell i li llançaran llaunes de cervesa). Ni tu ets Neddy ni això és l’increïble relat de Cheever. Tampoc és un article informatiu, amb les piscines més econòmiques de la ciutat, tot i que recomano Can Dragó i el llac de la Creueta del Coll. I se’m faria difícil intentar simular la seva gesta, encadenant piscines de clubs de natació amb passi d’un dia i gimnasos municipals. En realitat, com li passa al protagonista, el millor per poder disfrutar d’una piscina és tenir un amic amb piscina (jo en conservo un a Horta i li agraeixo fervorosament la seva invitació anual a gaspatxo i capbussada). Però la tossuda normalitat és que hagis de treure’t les castanyes del clor. Per descomptat, et recomano fugir a l’extraradi –la meva debilitat és la piscina pública de Cerdanyola–. No obstant, hi ha un truc raonable per no haver de desplaçar-se a fora. Es tracta de localitzar hotels amb piscina al terrat amb servei de restaurant. Allà em planto jo amb despentinat de venir directament del llit, banyador, tovalloles, braçals pneumàtics i, si cal, amb l’unicorn inflable. Apareix en l’hora prèvia al vermut, on no queda clar si la gent hi dinarà o no. Demana una canya i unes olives. Agafa aquesta taula com qui conquista una illa del Nou Món. I, sense encomanar-te a ningú ni esperar la consumició, fica’t a la piscina, ocupa una discreta cantonada i obre els colzes com Jesús Gil al seu jacuzzi. A partir d’aquell moment, submergit, els diners i els quilos pesen menys (una vegada a dins és complicat que et demanin número d’habitació). Menjar gratis M’agradaria presumir d’haver après aquestes jugades de llibres com ‘Steal this book’, el manual ‘yippie’, en què un d’aquests activistes ianquis dels 60 va menjar gratis durant setmanes: anava a restaurants amb una mosca de plàstic a la butxaca. Engolia el primer plat i en el segon hi ficava la mosca i deia que l’hi canviessin, indignadíssim (i llavors se n’anava sense pagar). Però, en realitat, tot és legal: molts hotels permeten que no hostes es remullin si vas a dinar al seu restaurant (una amanida cèsar a canvi d’una capbussada: firmo). Si no els trobes o estan plens, si tot falla, sempre podràs dirigir-te a una llibreria, comprar ‘El nedador’, de Cheever, omplir un cubell d’aigua de l’aixeta, submergir-hi els peus i obrir-lo per comprovar que, com passa al conte, fins i tot a les zones residencials ‘pijas’ plou i fins i tot els rics amb piscina ploren.

El nedador (de les piscines de Barcelona), per Miqui Otero

Hi ha un truc raonable per colar-se en un terrat amb piscina

El més llegit