Macropersecució a Montjuïc, per Miqui Otero

De vegades, com més temps trames un pla, més fissures tindrà: preparar massa una operació pot ser el senyal que seria millor avortar-la. Aquí estic, per exemple, baixant cames ajudeu-me la muntanya de Montjuïc perseguit per desenes de ‘heavies’ furiosos que, melenes al vent, ens llancen insults com fletxes i fins i tot llaunes buides. ‘Highway to hell’. Turó avall. Sembla una escena d’‘El senyor dels anells’. Això va passar el 1998, any amunt, any avall. L’Uri, el Marc i jo, un repartiment com el d’aquestes pel·lícules d’atracaments en què es recluta un equip de perdedors per donar la gran garrotada al banc (surt malament). Jo solia agafar el Citroën Xantia (matrícula: B-6996-PN) del meu pare amb qualsevol excusa altruista. Mentrestant, un dels meus amics carregava dos carretons de la compra plens de cerveses, mentre l’altre s’ocupava de comprar glaçons i de deixar casa seva sense una sola paperera. Ens dirigíem llavors als voltants de l’Estadi Olímpic, o del Sant Jordi, per vendre-les. Deixàvem l’auto al mirador, a mitja muntanya, i pujàvem per les mecàniques i a peu, arrossegant les papereres: mentre durava el concert l’escoltàvem a la llunyania, els baixos i el bombo de la bateria sincronitzats amb el bum-bum dels nostres cors. Quan acabava, despatxàvem les llaunes. Amb els diners, solíem anar a un altre bolo a l’Apolo, dies després. Dos per un. Un error imperdonable Va sortir bé algunes vegades, fins aquella nit d’AC/DC. Tot va començar amb la facilitat habitual. El Marc, el més carismàtic, es dirigia cantant (‘Thunder!’) als assistents que venien tan eufòrics que ni miraven la llauna que compraven. Les vam repartir en qüestió de mitja hora. Vent en popa. A més vent, més vela. El botí, monedes i monedes (no teníem datàfon), a la meva ronyonera de Streetball. Fins que vam notar com un d’ells ens mirava amb suspicàcia. I després un altre. I un altre. L’encarregat de comprar les cerveses havia comès un error imperdonable, que podria costar-nos la bossa o fins i tot la vida: havia comprat totes les cerveses sense alcohol. No pagues entrada Recordo amb carinyo l’episodi ara que estic fora de perill de l’exèrcit de ‘heavies’ que ens va perseguir aquella nit, quan vam arribar de miracle al Xantia i ens vam amagar per la Zona Franca. I ho recordo perquè sembla que s’ha tornat a posar de moda això d’escoltar els macroconcerts de l’Estadi Olímpic des dels voltants. En el pitjor dels casos, surt gratis, no pagues l’entrada. Si ets tan llest (o tan tonto) com nosaltres, fins i tot cobres (tot i que siguin hòsties). A la muntanya s’han encadenat la cita doble de Bruce Springsteen, la quàdruple de Coldplay i fins i tot, aquesta setmana, la de Beyoncé. Imatges de molta gent que, no podent entrar als concerts, els escolta al voltant de l’estadi. Els decibels són tants que alguns d’aquests concerts se senten de la manera més nítida (i no sempre desitjada: ‘yellowwwwww’) als balcons de l’Eixample i a les places de Sants. Barcelona ha perdut múscul com a parada en els circuits de concerts de sala i sembla que els grans festivals acaparen tots els noms. Però per alguna raó (potser pels equipaments heretats dels Jocs Olímpics), encara regna en els macroconcerts. I penso en aquests tres nanos que potser ara tramen en un parterre d’un parc com li demanaran el Toyota al pare, compraran llaunes en un Lidl i pujaran la muntanya convençuts que és una gran idea. Un pla sense fissures. Fins i tot escoltaran el bolo gratis. Tot avantatges. Correu.

El més llegit