Com no ser tu mateix en el sopar d’empresa, per Miqui Otero

Prejubilats i becaris, fans de Nirvana i ‘El chiringuito’, ‘pijos’ sense vergonya i precaris encartonats, amb la seva trenca de marca Gutteridge, el seu ‘fachaleco’ de La Roca Village o el seu anorac del Decathlon, els veuràs retinguts (junts i barrejats, agitats i mesclats) a l’entrada del restaurant fins que els informin de la taula assignada. En aquests minuts terrorífics, de mirada a terra i gola seca, encara amb l’abric posat malgrat la calefacció del local, s’entregaran a una conversa de monosíl·labs, a un canvi de tòpics, amb la facilitat (i la sinceritat) dels futbolistes entrevistats a la zona mixta: «Sí, bé, ¿oi? El còctel de gambes no està malament, però el filet al pebre tampoc. No es pot guanyar sempre». Fins i tot la pregunta «¿tu ets de vi negre o blanc?» pot tenir trampa (¡rosat!). I, tanmateix, aquest serà el moment menys perillós de la nit. Tu ets el regal per a l’empresa Cada any, com els llums, els torrons i els estornells, arriben abans. Posen tot l’afany perquè no se’ls reconegui i, tanmateix, com passa amb els secreta de la policia, se’ls identifica a l’instant: «Mira, pobrissons, un sopar d’empresa». Perquè moltes empreses han decidit eliminar la panera de Nadal, però no renunciaran mai al sopar de Nadal. Amb la primera, l’empresa feia un regal. Amb el segon, tu ets el regal per a l’empresa. En alguns casos, especialment en oficis creatius, s’ha decidit continuar amb la tradició, però amb un lleu retoc: que el treballador pagui el cobert. Assistir a aquests esdeveniments és com cedir-li alegrement totes les teves dades íntimes a Facebook (perquè hi comerciï). Enrique Jardiel Poncela va escriure que «la timidesa només es dilueix en dos líquids: alcohol i diners». Com que en dates tan assenyalades l’última cosa que s’anunciarà serà una pujada de salari, els treballadors solen aferrar-se al vi de taula (gestionat pel cap amb vocació d’amo cec d’‘El Lazarillo de Tormes’) perquè passi el mal trago. Però la fase en què ja han caigut dues copes és molt més pantanosa. Hi ha dos llocs on es demana «ser un mateix» i on és un suïcidi ser-ho: les entrevistes de feina i el sopar de Nadal. Sé tu mateix, sense ser tu mateix. O, com deia Oscar Wilde: «Posa’t una màscara i diràs la veritat». Prohibits els acudits atrevits Perquè ningú penalitzarà que el cap estigui ara interessant-se pel futur (el d’aquí dues hores) de la becària. I s’acceptarà com a tonto útil el viu que aprofitarà que el seu company ha anat al lavabo per ressaltar (en un to de veu prou alt perquè ho senti el seu superior) que «mare meva, no m’estranya que hi vagi, perquè ja porta tres copes». Però ningú perdonarà al pobre tio que expliqui un acudit massa atrevit (és a dir, sobre diners) o que confessi un problema familiar. A Scrooge, l’empresari avar del ‘Conte de Nadal’, Charles Dickens li va demanar que fos més humà amb els seus treballadors, però mai que organitzés un sopar d’empresa en una franquícia de restaurants de l’Eixample. Després de l’última cullerada de mousse de llimona, o el ‘chupito’ de limoncello perfecte com oli per reparar portaavions, arribarà la pregunta fatídica. ¿I ara on anem? Només hi ha una resposta vàlida, com bé sabien el matemàtic del segle XVII Blaise Pascal i també E.T., l’extraterrestre: «A casa».

Com no ser tu mateix en el sopar d’empresa, per Miqui Otero

Prepara’t per a l’inevitable. Després del limoncello del sopar de Nadal arribarà la pregunta fatídica: «¿I ara on anem?»

El més llegit