Sona música màquina. Els timpans et vibren amb la mateixa intensitat que a Piqué cada vegada que Shakira obre la boca. T’envolta una multitud amb els ulls apuntant al mateix lloc, l’escenari al centre de la pista, on sobre una dona pràcticament despullada raja una substància fluorescent, com si fos la princesa Leia pringada de la bava de Jabba el Hutt.