Ulls maçònics | L’article de Miqui Otero

¿ A partir de quants llibres encadenats sobre la cosa maçònica et sents una miqueta maçó? Aquesta setmana n’he llegit quatre sobre el tema. I ja vaig pel carrer enarborant un compàs escolar Staedtler i encaixant mans de desconeguts prement-los tres vegades el segon artell amb el polze. Per descomptat, m’anuncio sempre a l’intèrfon amb tres trucades al timbre i poso la meva copa d’Estrella a les taules de les terrasses amb un triple cop. Tot això va començar quan per fi vaig tornar a entrar a la Biblioteca Arús després de dos anys llargs sense fer-ho. El temple, que va obrir les portes el 1895, és un regal a la ciutat de Rossend Arús, cèlebre dramaturg, periodista i maçó. L’esmentat va deixar que la seva residència al passeig de Sant Joan es convertís en una biblioteca dedicada a la formació de la classe obrera i també a textos sobre la societat secreta. El cas és que, per un atzar (o no) burocràtic, el seu arxiu no va haver de viatjar a Salamanca per engrossir els expedients durant el franquisme, quan tot era culpa dels maçons (es diu que durant la seva etapa al Marroc a Franco no el van deixar ingressar en una lògia, així que tot hauria pogut ser una rebequeria). I, tret de per confinaments pandèmics, continua oberta al mateix lloc des de 1967 fins ara. La biblioteca, a la qual s’accedeix per una escalinata presidida per una rèplica de l’Estàtua de la Llibertat (una icona maçònica més), és un tresor en si mateix. Però encara ho és més abandonar-la i dedicar-te a mirar el món, i la ciutat, amb ulls maçons. Entenent que el compàs simbolitza els límits del bé i del mal; l’escaire, la rectitud dels nostres actes; el cisell, la nostra educació i el nivell, la igualtat dels que habitem el planeta. Invents maçònics Sense els maçons potser no existirien algunes de les coses que més m’agraden. ‘Els viatges de Gulliver’, els revòlvers Colt de les pel·lis de l’Oest, la Marsellesa o la penicil·lina. Tampoc el saxòfon (ni els solos de John Coltrane), el Seagram’s (o el gintònic que vaig prendre ahir), la Coca-Cola (que he hagut de prendre fa 10 minuts per espavilar i escriure això), el futbol (ni, per tant, el gol de Pedri de fa uns dies, la Turquia laica (ni els empelts capil·lars, que per sort encara no necessito), el Toblerone (ni, en conseqüència, la possibilitat de comprar-lo al Duty Free com a regal d’última hora) o ‘El raïm de la ira’, de Steinbeck, una de les novel·les que em va ensenyar a ser crític amb el món. Però també es pot rastrejar la nostra ciutat. Només cal mirar el terra en escacs de l’Observatori Fabra, les rajoles amb motius d’acàcies del 7 Portes (recorda agrair al Gran Arquitecte de l’Univers el primer mos d’arròs del senyoret) o fins i tot el Barça (els nostres colors podrien estar inspirats en els del davantal i dels alts graus de Royal Arch). Potser no fa falta tornar-se tan boig com jo i llegir tants llibres de Xavi Casinos o de José Antonio Ferrer Benimeli. Però sovint cal obsessionar-se amb un tema per poder-ho admirar tot amb una altra llum. A més, llegir sobre alguna cosa et dona el biaix cognitiu de veure-ho per tot arreu, com quan portes el braç en cabestrell i no pares de detectar escaioles. Així que vosaltres mateixos, lectors, podríeu ser uns maçons: potser podeu llegir entre línies o buscar acrònims amb missatges xifrats en aquest text. Ja ho sabeu. Ja m’enteneu. Vosaltres i jo ho sabem.

Ulls maçònics | L’article de Miqui Otero

Recorda agrair al Gran Arquitecte de l’Univers l’arròs del senyoret del 7 Portes i fins i tot els colors del Barça

El més llegit