Pizza al cine

Té sentit que si la primera sortida al carrer que vaig fer després del primer confinament estricte fos per anar a una pizzeria, la primera pel·lícula adulta que hagi vist en un cine porti per títol ‘Licorice Pizza’. Potser hauria d’aclarir això d’‘adulta’: no em refereixo a pornogràfica, sinó més aviat al fet que les dues anteriors que havia vist en sala gran havien sigut (la paternitat hi obliga) ‘La patrulla canina’ i ‘D’artacán i los tres mosqueperros’. Un pensa que anar al cine és com anar en bici: no s’oblida. I, tanmateix, em vaig confiar amb l’entrada i vaig acabar veient-la a primeríssima fila (vaig recordar vivament quan vaig veure des de les primeres butaques ‘Casino’ i gairebé vomito pel mareig en una de les mil escenes de ruletes girant). Tant temps havia passat que evidentment havia oblidat comprar crispetes i gairebé em poso a reclamar iradament la sintonia de Movierecords. La sala era el Phenomena, pantalla gegant i qualitat de la cinta gurmet, així que aviat em vaig relaxar. ‘Licorice Pizza’ és una deliciosa pel·lícula romàntica amb una tensió sexual sostinguda en les peripècies de molts anys. Això no és una ressenya cinematogràfica, però el seu director, Paul Thomas Anderson, és el més semblant a un mag. I aquí aconsegueix aquesta màgia en una història gens aparatosa, en què tot és subtil, tot és bonic, tot fa mal en un grau just, tot et provoca el just somriure. Em va recordar ‘Los duelistas’, un film molt diferent. En aquest, ambientat a principis del segle XIX, un tinent d’hússars de l’exèrcit francès ha d’arrestar un altre tinent per haver participat en un duel. Des d’aleshores, es converteixen en enemics íntims i es desafien sense treva, una vegada i una altra, al llarg de 15 anys. Amor a primera vista Aquí, un noi d’uns 15 anys (un nen prodigi del cine una mica vingut a menys i una mica vingut a més en quilos, amb l’arribada de l’adolescència) s’enamora a primera vista d’una noia deu anys més gran que ell que treballa fent fotografies en aquest centre escolar de Los Angeles. L’enamorament a primera vista és instantani i en un pla seqüència meravellós li acaba anunciant que molts anys després s’acabaran casant. Ella riu. Durant mesos i mesos, intenten aixecar negocis absurds (llits d’aigua), conèixer altres parelles, viure la primera vegada una vegada i una altra. Hi ha secundaris gloriosos i meandres narratius dels que sembla que no van cap enlloc, però van directes al teu riure i al teu bombeig cardiovascular. Una passada, vaja. Passa que feia molt que no feia una immersió així en el cine, així que era una mica com aquests primers espectadors que van anar a veure la pel·lícula muda del tren i van fugir cames ajudeu-me de la sala pensant que els atropellaria. Jo no podia evitar pensar que aquest primer enamorament adolescent potser no hauria funcionat amb mascareta. I que aquesta trobada i posteriors desacords dels dos protagonistes hauria resultat encara més treballós si haguessin de coordinar els seus respectius confinaments per contacte estret amb positiu. Fins i tot el final feliç podria caure malament si el test d’antígens l’impedia. Però, al final, me’n vaig anar del cine com expulsat d’un món on res del de fora (aquestes mascaretes i quarantenes, també totes aquestes obligacions personals) existia. Vaig mirar la marquesina del Phenomena i em vaig prometre que hi tornaria. Em vaig posar els cascos i vaig buscar la banda sonora de la pel·lícula, que és el que faig sempre que una pel·lícula m’agrada i m’hi vull quedar a viure a dins.

Pizza al cine

El director de ‘Licorice Pizza’ és el més semblant a un mag. Tot és subtil, tot fa mal en un grau just, tot et provoca el just somriure. ¿Aquest primer enamorament hauria funcionat amb mascareta?

El més llegit