Tots som nans del Cosmos

Cada vegada que ens posem formidables, que pensem que l’última polèmica és decisiva o que els nostres arguments són els únics, també cada vegada que afrontem algun tipus d’emprenyament o de tristesa aparentment letal, hauríem de pujar a algun lloc per contemplar-ho tot des de dalt. No em refereixo a pujar a una cadira. Tampoc a una muntanya, tot i que, sens dubte, des de la meva més tendra infància he escalat (és un dir) la de Montjuïc per veure la ciutat des d’algun dels seus miradors: la visió dels humans a gran click de Playmobil i les cases daus de sorra de platja i els cotxes Micromachines de joguina ajuda a relativitzar el que ens passa allà a baix. Però em refereixo a més amunt. Veritablement a dalt. Des de l’espai exterior. Tot és relatiu La primera foto de la Terra des de l’espai exterior es va fer el 24 d’octubre del 1946, gràcies a una càmera de 35 mil·límetres incrustada en un coet V2. Que poguéssim veure per primera vegada la curvatura del nostre planeta gràcies a una tecnologia desenvolupada per un nazi (va ser Wernher von Braun el que va desenvolupar aquests coets, fins i tot va tenir la indecència de dir al seu dia que no havien arribat a la Lluna, però sí a Londres) no deixa de demostrar que, a certa altura, tot és relatiu. Més emocionant encara va ser la que es va fer just a la Nit de Nadal d’un any absolutament crucial: 1968. Mentre l’ésser humà es barallava pels seus drets civils aquí a baix, l’Apolo 8 feia una preciosa fotografia de la Terra des de l’òrbita de la Lluna. La fotografia es va titular Earthrise i va arribar estranyament a temps. Va consolar Caetano Veloso, a la presó per temes polítics, i va disparar la imaginació de molts altres, com Carl Sagan. De fet, el divulgador ens va batejar com Un punt blau pàl·lid quan va veure una altra fotografia, presa el 14 de febrer del 1990, que mostrava el nostre enorme món com una brossa de pols color barrufet: «Mira aquest punt. Això és aquí. Això és la nostra llar. Això som nosaltres. Aquí, tots els que estimes, tots els que coneixes, tots els que vas escoltar alguna vegada, cada ésser humà que ha existit, va viure la seva vida. La suma de totes les nostres alegries i patiments, milers de religions segures de si mateixes, ideologies i doctrines econòmiques [...] La Terra és un escenari molt petit a la vasta arena còsmica». El Planetari Com que de moment no tinc la pasta de milionaris que estan conquerint l’espai com Elon Musk i Jeff Bezos (per sort soc menys cretí que ells i sí que tinc millors cabells), m’he de conformar amb una excursió més discreta que, no obstant, em funciona des que soc ben petit: si no puc anar al cosmos, vaig al Cosmocaixa. A més, aquests dies el museu acull una excepcional exposició sobre Nikola Tesla, que repassa els seus invents i els seus deliris. Aprendre sobre una figura clau en la història de l’electricitat just ara que la factura de la llum es dispararà encara més és estranyament poètic. Però hi ha coses que mai canvien, et sentis com et sentis i estigui el món com estigui el món: una és el sentit rotatori i de translació de la terra i l’altre és el Planetari de Barcelona. Hi vaig anar l’altre dia i vaig atrapar la sensació de la primera vegada: aquestes projeccions a cúpula completa que et fan sentir que altres viatges són possibles i que som (gràcies al cel) petits i que per tant els nostres problemes ho haurien de ser també. Vaig disfrutar tant de ‘Cazadores de planetas’, més infantil, com de ‘Postales de otros mundos’, més contemplativa i adulta. Un viatge al passat i al futur i a algun lloc lluny de les nostres rebequeries i preocupacions.

Tots som nans del Cosmos

Les projeccions a cúpula completa del Planetari et fan sentir que som petits i que, per tant, els nostres problemes també ho haurien de ser

El més llegit