Foc a la ciutat violenta

Entre la perifèrica ‘Ciutat podrida’ a la qual cantaven La Banda Trapera del Río i ‘La millor botiga del món’ que promulgava un govern municipal, entre la runa de la Rosa de Foc a les Rambles i els crits d’«Els carrers seran sempre nostres», a l’altura de l’edifici de La Caixa a la Diagonal, entre la Barcelona poderosa (perquè ella té poder) i la de les catanes i els pilons, es passeja un home amb una ampolla de Font Vella d’un litre. Porta, també, un vestit de dues peces. Les solapes de l’americana són el teló obert per a alguna samarreta pop, protagonitzada per Roberto Bolaño o per Naranjito. S’entossudeix a assenyalar els indis amb plomes que hi ha als frisos d’aquest edifici de les Rambles, aquesta bomba incrustada a posteriori en una façana de Sant Andreu i aquest Starbucks on temps enrere hi havia un banc ultramarí. És a dir, s’entossudeix a fer el que pocs fan: llegir una ciutat. Llegir-la mentre la camina. Trepitjant l’hemeroteca i cada racó de la ciutat L’home que trepitja aquests carrers és Jordi Corominas. El deuen conèixer pels seus llibres, programes de tele i rutes guiades. I la seva tasca és important, perquè té la mania de documentar de manera crítica la història d’una ciutat sovint obstinada a amnesiar el seu passat. I de fer-ho trepitjant l’hemeroteca, però també cada racó de Barcelona. Ara ha publicat el llibre ‘La ciudad violenta. Un paseo por la historia criminal y revolucionaria de Barcelona’ (Península). Un enfocament útil, perquè la violència és una granellada i una granellada pot ser un símptoma. Les primeres gatzares de 1835 Corominas es passeja aquí per l’obscuritat per donar llum a qüestions del present. Es remunta a les primeres gatzares de 1835, brots de violència dels quals Josep Pla va dir que tenien la funció d’alliberar espai ocupat per convents. Passa per la bomba del Liceu de 1893 i després narra la Setmana Tràgica de 1909 i els assoliments de la vaga de La Canadenca el 1919. Analitza amb profunditat aquest «Chicago avant la lettre» que va ser el pistolerisme de la patronal contra l’anarquisme, però no descansa fins a arribar a la precarietat postfranquista o al procés. Per a cada moment històric tria algun crim, ja sigui el d’Enriqueta Martí (la vampira del Raval, el 1912) o el del Maremagnum el 2003. I això és el més valuós, perquè mentre el sensacionalisme explota i atia el foc com si es generés espontàniament, l’historiador analitza la cultura i les condicions socioeconòmiques per esbrinar la causa de l’incendi. Per entendre’ns, davant la imatge de la Barcelona en flames de la Setmana Tràgica, ell apunta que el comte de Güell era accionista a les mines del Rif, on va començar el conflicte. On d’altres veuen vampires, ell veu una dona del lumpenproletariat utilitzada com a cap de turc per les elits per estigmatitzar tota una classe social. Un pot, com jo, comprar tot llibre sobre la seva ciutat (de l’anàlisi sobre el pistolerisme de Jaume Passarell a la ‘Guia secreta de Barcelona’ de Carandell o a la ‘Sonata a la Rambla’ de Sempronio) o pot limitar-se a llegir aquesta obra tan minuciosa com ambiciosa. Corominas, a més, sembla que ha parlat amb Nicomedes Méndez, el botxí titular de l’Audiència de Barcelona. O amb Ramón Clemente García, un mosso de carboneria que va ballar com un boig amb una mòmia davant el Palau Moja, residència del marquès de Comillas. Però no és difícil trobar-se’l prenent alguna cosa en aquests bars gallecs traspassats a famílies xineses. Pregunteu-li per la ciutat i doneu-li l’enhorabona per aquesta obra.

Foc a la ciutat violenta

En el seu nou llibre, Jordi Corominas passeja pel més fosc del passat de Barcelona per donar llum a qüestions del present

El més llegit