Espera al Cipotegato

Un mai sap quan arribarà aquell instant que sintetitzi i salvi el seu agost. Arrossego les maletes pels passadissos de l’hotel l’últim dia de vacances. Premo el botó de l’ascensor. S’obren les portes corredisses. Llegeixo en una de les parets: «Aquest any no pot ser». Assenteixo amb el cap. Al cap i a la fi, com la resta del passat recent, no han sigut unes vacances plenes. El missatge, no obstant, segueix: «Però recorda, ja falta menys per vestir-nos de blanc i blau, i veure el nostre Cipotegato». Estic en ‘shock’, però el missatge encara amaga un rivet motivacional: «¡NO ET RENDEIXIS!». Encara no he pres el primer cafè, però no és cap somni. He de dir que l’ascensor no és a Estocolm, ni a Barcelona, ni a Galícia, ni a Nàrnia, ni en una pel·lícula de porno tou, sinó a Tarazona. En concret, a l’hotel Brujas de Irués. Abans es deia Las Brujas de Bécquer perquè el poeta va passar molt temps per la zona, i el seu logotip, dos caps de bruixes espantades amb la melena al vent, m’impactava quan era petit. Aquest, de fet, va ser el primer hotel on vaig dormir. ¿Què té a veure el poeta de les rimes i llegendes que no enteníem en anys escolars amb la idea d’un ésser anomenat Cipotegato? ¿Potser podríem adaptar un dels seus poemes? Del saló a l’angle fosc, de la seva propietària, potser oblidat, silenciós i cobert de pols... Es veia el Cipotegato. L’etiqueta de l’ascensor inclou la resta de missatges habituals en els últims temps: viatjar sol, evitar tocar miralls i passamans, no fregar-se nas i boca, rentar-se les mans, prémer el botó amb una clau. Alguns han quedat desfasats, però allà segueixen, com seguim nosaltres en aquest món estrany. Linxaments amb tomàquets Tot això penso mentre arrossego les maletes cap a la ventada de la terrassa d’aquest llegendari hotel de carretera per esmorzar. Llavors obro Google per saber que el Cipotegato és el personatge protagonista de les festes d’aquesta localitat. Un arlequí acolorit que, el dia gran, realitza a peu un trajecte pel poble mentre els veïns li tiren de tot, especialment tomàquets (que, per cert, són ben bons per aquí). La tradició es remunta segles enrere, quan tenia un esperit religiós: el Cipotegato servia per foragitar els nens de les processons més solemnes. Més endavant, va adquirir un altre to, més popular. Durant el franquisme, el trajecte del Cipotegato era tranquil: les autoritats feixistes imposaven l’ordre i no permetien grans linxaments de tomàquets. Tot i així, es diu que els més petits no es resistien a fer malifetes. Encara es recorda l’any 1974, amb el dictador a les últimes: pel que sembla aquell any se’n va armar una de fenomenal i van rebre tomàquets fins i tot la policia. Podríem analitzar la història dels últims segles a través del Cipotegato. Sobretot perquè, com he vist a l’ascensor, aquest any tampoc l’hem vist ni s’ha fet el seu bany de masses i d’hortalisses. Missatge universal Tots som el Cipotegato, aguantant cops de tomàquet i rient. I tots som els que esperen el Cipotegato, desfogant-se en companyia dels nostres, alliberant-nos a cada festa. Tots, a més, tenim el nostre Cipotegato, així que el missatge en aquest ascensor és universal. El Cipotegato pot ser celebrar l’aniversari dins d’un bar, abraçar sense cap temor la nostra gent gran, cremar les mascaretes com si fossin sostenidors als setanta. Celebrar la vida i agrair l’existència de tot el que significa i ens explica el Cipotegato.

Espera al Cipotegato

Podríem analitzar la història dels últims segles a través d’aquest arlequí acolorit

El més llegit