Torna la xerrada d’ascensor

Tothom parla del possible retorn dels dos petons a desconeguts, però s’ha escrit poc de la tornada de les converses d’ascensor. Diuen, també en algunes novel·les ambientades en llogarrets o entorns rurals: «Poble petit, infern gran». La frase és moltíssim més aplicable a aquell moment d’intimitat forçosa en què es pateix, com passa amb les hemorroides, en silenci o s’esbossen converses gal·linàcies i trotades d’un minut. El cas és que pensem que aquestes xerrades d’ascensor han existit sempre, però com passa amb la novel·la moderna, només existeixen de veritat des del segle XIX. Podríem viure sense elles i, de fet, així ha passat durant aquest any pandèmic: els veïns pujaven d’un en un, o en nuclis familiars, però no compartien trajecte. Com un ball d’una novel·la russa Durant aquests mesos dèiem que sortiríem millor, però jo mateix he sigut avançat per habitants de la meva finca en el tram que va del portal de l’edifici a la porta corredissa de l’ascensor. Veïns aparentment amables que m’avançaven com Marc Márquez en un Gran Premi. Ara, com bé sap el lector, vivim en temps confusos, així que tot i que en ocasions tornem a compartir ascensor, entrar o no amb el veí es gestiona com la petició d’un ball (la masurca, posem) en una novel·la russa: «¿Li sembla bé que ascendim junts? Baixaré al cinquè pis». I després: «És que a Madrid la calor és més seca». Però tornar a compartir ascensor pot ser encara més incòmode que en el passat. Són veïns a qui has vist cantar ‘Resistiré’, de qui has espiat converses telefòniques, a qui has mirat com James Stewart a ‘La finestra indiscreta’. Trobar-te amb ells, ara, en un espai tan reduït, és com veure algú amb ressaca hores després d’haver parlat massa (o d’haver anat fins i tot més enllà) en plena borratxera. Així que torna el ritual de la xerrameca elevadora. Els mòbils van arreglar mínimament la incomoditat: tots ens convertim de vegades en folklòriques o futbolistes arribant a la terminal de l’aeroport plena de fans i periodistes i fingint que parlen (o miren) el mòbil per estalviar-se el contacte visual. Previsió meteorològica Però les converses són les mateixes. El temps: una conversa d’ascensor és més informativa que mirar la previsió meteorològica del teu telèfon. Jo, de vegades, agafo l’ascensor fins a la planta baixa i torno a pujar només perquè algun veí em doni l’informe i saber si em poso una rebequeta perquè refresca o no. I també: és que ja no existeix l’entretemps, no em puc posar caçadores lleugeres o aquest temps està boig (ocasional incursió en la temàtica del canvi climàtic). Molt fan, també, de la constatació: el veí amb paraigua que se t’apareix per art d’encantament a l’ascensor i t’informa a tu, amarat fins al moll de l’os: «Sembla que plou». N’hi ha que juguen la carta de la xafarderia (de la finca, del barri, del país, del continent, del món, de l’univers). I el model Sherlock «elemental, estimat Watson», que dedueix una cosa evident de la prova òbvia: si portes maleta, «¿¡què, de viatge?!»; si portes carretó de comprar, «¿¡què, a comprar unes cosetes?!». La xerrada d’ascensor és el nivell menys u de la retòrica (el zero és el de taxi). Hi ha estudis ianquis que diuen que aquest tipus de xerrades ens fan infeliços. Jo, no obstant, fins i tot les trobava a faltar, tot i que només fos per explicar-vos-les aquí.

Torna la xerrada d’ascensor

La xerrameca elevadora és el nivell menys u de la retòrica. El zero és el de taxi

El més llegit